Si us trobeu entre un dels milions de lectors que es van delectar amb els meus textos durant el Mundial de Qatar, sabreu que, per fer-me l’individu culte i desenganxar-me de la fama d’analfabets funcionals que arrosseguem els periodistes esportius, anava colant el nom de Norman Mailer cada dos paràgrafs. La idea era emportar-me un llibre seu a la maleta perquè, si per casualitat algú em preguntava, “quin llibre t’has endut a Doha?”, tenir preparada una resposta a l’alçada. M’he adonat que en aquesta sèrie piscinera-estiuenca que us he portat a les vostres llars pràcticament no hi he inclòs referències intel·lectuals: vaig citar el marrà d’en Houellebecq al primer capítol i para de comptar. Per tant, he decidit esmentar in extremis un pintor viu que em té fascinat des que vaig veure els seus quadres a la Tate fa anys. Ja ho sé, és per a tots els públics, però crec que us farà el pes. David Hockney; el seu quadre A bigger splash, en particular, m’obsessiona.
Quan arribo a una de les piscines exteriors del Club Natació Atlètic-Barceloneta, la flaire de Hockney m’assalta de seguida. Les siluetes de les palmeres, els blaus de la piscina combinats amb el del mar, la llum canicular que no deixa secrets per descobrir i mobilitza les sargantanes... De vegades, quan ingereixo substàncies crec que els quadres fan olor i, en aquests moments, sense ajuda de psicòtrops, el meu nas connecta els dos paisatges com ho ha fet abans la meva vista. Els meus sentits s’han confabulat. Quin motí. Quina cursileria.
Em sembla la millor piscina del món, i no exagero pas: estic nedant en un quadre de Hockney?
El club és immens i té solera. Té, ni més ni menys, 12.500 socis, de totes les edats i sexes, i a primera vista formen una orgullosa comunitat. Suposo que en realitat hi haurà guerra de guerrilles com a tots els replans, però a mi m’ha atacat la síndrome de Stendhal tot just arribar. A molts afiliats els agrada portar als banyadors els colors que identifiquen el club, el blau i el groc i l’escut amb el cavallet de mar. La majoria són veïns de la Barceloneta, aquest barri napolità que encara lluita per recordar-nos que hi va haver una Barcelona preolímpica. Quan les dones i els homes grans del barri, gairebé de l’edat de Hockney i tots morenos perquè la piscina exterior no tanca en tot l’any, se’n van al club, l’anomenen “l’apartament”, com si marxessin de vacances. “Vens a l’apartament?”. La paraula “entranyable” es va inventar per definir-los, em dic a mi mateix. I el dòmino, esclar.
El club s’ha anat modernitzant per captar les noves generacions. Hi ha gimnàs, espai per a spinning, zona d’aigües amb sauna i, fins i tot, una gran sala de coworking que intenta assassinar l’esperit de Nàpols. Però al final del trajecte se’ns apareix l’anomenada “piscina platja”. La gran bellesa. A tocar de la sorra.
He trobat el vestidor després de superar un laberint de passadissos, m’he canviat i m’he ficat a l’aigua. Un cop dins em sembla la millor piscina del planeta. No exagero pas, de sobte em sento com si estigués nedant dins d’un quadre de Hockney. Comparteixo carril amb una triatleta que va a tota màquina i mou el cap per agafar aire amb una rapidesa amfíbia, però cadascun ocupem un costat de les dues surades, de manera que no m’estresso. Seria un pecat fer-ho. A un costat, mentre nedo, compto fins a cinc palmeres que sobresurten sobre un mur vidrat de barrots que deixen veure el mar, el pas dels ciclistes i el d’alguns vianants amb roba de platja; faig el viratge i al costat que correspon a la muntanya de Montjuïc també trobo distracció: una esfera amb un rellotge, un salvavides com el dels grans vaixells, una barana que puja cap a altres piscines i, darrere, elevada com un Godzilla metàl·lic, la immensa torre de ferro que sosté l’ imponent telefèric del port. Així fa goig fer exercici. Avui, a la fi, puc dir que sí que em sento una mica Burt Lancaster.
Surto de l’aigua fresc com una rosa i faig el gandul en una gandula, frase rítmica meravellosa. Proveu de cantar-la a casa. “Faig el gandul a una gandula”. Observo el mar i em lliuro al seu inigualable poder hipnòtic. Existeix alguna sensació més agradable que deixar-se assecar pel sol sense utilitzar la tovallola? Veure com les gotes et van recorrent la pell fins a desaparèixer?
Avui és dimecres. Diuen que els caps de setmana estiuencs no són tan paradisíacs, perquè el club s’atapeeix de gent, es formen cues per a no socis dissoltes a les nou del matí per falta de capacitat de les instal·lacions, però a mi ara tot això m’és ben bé igual. Res no m’espatllarà l’èxtasi del plaer, els moments d’inadvertida felicitat de què parla l’escriptor italià Francesco Piccolo (una altra cita!). No m’estranya que les agències de publicitat truquin cada dos per tres al club per fer anuncis. Un espot de cervesa aquí es roda sol.
Respiro fons i penso que ha arribat el moment de donar les gràcies a en Miquel i en Xavi per l’oportunitat. Qui sap? Pot ser que gràcies a ells, i una miqueta a David Hockney, ja sàpiga on passaré, d’aquí uns anys, la jubilació. De vell vull dedicar el lleure i el temps lliure a aquest apartament. A la seva piscina de la platja.
Al coworking que li donin molt pel sac.
Club Natació Atlètic- Barceloneta
Piscina al costat de la platja
25 x 20 m.