Una mirada valenta

Carmen Calvo és una artista valenciana decisiva. Viu uns anys de blat, com afirma el savi refrany, de qui neix en un any gelat. Posseeix el premi nacional d’ Arts Plàstiques i ha rebut el premi internacional Julio González amb una clamorosa exposició a l’IVAM. Mentrestant, a Barcelona, celebra la seva obra al Museu Picasso amb una antològica decisiva argumentada amb intriga i imaginació pel seu director, Emmanuel Guigon, amb el concurs de Victoria Combalía, coneguda intèrpret i còmplice de l’artista, les propostes de la qual són fites segures per a la justa comprensió de l’art d’avui.

Calvo viu el seu art i del seu art, i els seus treballs ens ajuden a afrontar amb optimista ironia un temps de conseqüències incertes per a la cultura artística. L’atenció crítica al llegat figuratiu de Carmen Calvo proposa, d’entrada, una intrèpida subversió dels codis formals heretats de la tradició i assimilats amb punxant llibertat per les avançades del terrible segle XX, un temps d’experiència, aventura i por que la reconeguda artista fa seu.

L’art de Carmen Calvo ens ajuda a afrontar una època de conseqüències incertes per a la cultura

“Arqueòloga del fang per intuïció”, el llim del temps dona consistència plàstica a intuïcions viscudes o imaginades. Els residus d’un moment passat configuren inquietuds doloroses per a l’artista, potser la presència callada de l’ahir conflictiu condiciona més del que pensem l’evocació visual de les imatges en sentiment, sensació i acció. No és casual que Una jaula para vivir sigui la instal·lació pragmàtica ajustada a l’horitzó ambigu que es percep en l’art emergent, amb les discordances que són d’esperar.

Guigon rastreja amb subtilesa les radicals senyes d’identitat que entreveu a les obres per arribar al ressò dissolvent d’ Artaud amb figures, motius i actituds que insinuen l’ombra poderosa d’André Breton –la preocupant inestabilitat de les severes veritats de la nostra civilització en fallida, els rituals agònics que visualitzen la dansa a l’atzar de la juganera girafa del funambulista francès, tema de memòria picassiana que Calvo reinterpreta amb originalitat–. Un “animal inútil” o joguina de bromes dissimulades que assenyalen Freud.

Una entrada provocadora insisteix en la presència devoradora de Picasso en aquest final de segle i ens sorprèn l’equívoc transgressor. L’ull despert de Carmen Calvo assenyala el ganivet temptador en un collage insòlit, la cara vigilant embolicada en un turbant vermell o el detonant vestidor d’evocació modernista dissimula un anacrònic paravent oriental. Figures entre el record, l’evocació o el somni: postals, fragments, instantànies d’un ahir fugisser. “El temps que apassiona”.

L’art i la memòria com a acoblaments actius per esquivar el desvari comercial del present. El territori secret de la ficció imaginativa que proposava Baudelaire alhora palpable i insuficient, minvat, que necessita el testimoni, el silenci i la fantasia per desxifrar una amagada identitat versàtil. L’artista recull el testimoni infidel del mirall que li torna la perplexa realitat d’unes figures amenaçades que la perspicàcia de la fotògrafa Grete Stein magnifica amb ressonància surrealista, una elaborada composició de la Col·lecció de l’IVAM. La crua realitat de la guerra freda i el desil·lusionat despertar del somni europeu postbèl·lic, dura impressió que acompanyaria la nostra artista a la seva enriquidora talaia parisenca, em confiava l’historiador Georges Duby, estimulant admirador de la pintora.

Combalía il·lumina la tornada de les icones fundacionals de l’art dels orígens –sèrie Mi madre – i les ombres formals i quimeres de la fantasia íntima d’una dona del seu temps. L’audàcia compositiva inunda les enèrgiques instal·lacions de Calvo, una artista destacada ja des de la seva mítica època d’aprenentatge. Sense títol o el superb París Paisatge i les seves precises intervencions sobre l’art modern amb la incisió del còmic i la tira gràfica ho garanteixen.

Sabem de la seva obsessió pels objectes sotmesos a la serietat fictícia de l’ordre domèstic, ja als noranta, els seus “llocs de la memòria” per recuperar l’entonació que acoloreix el nostre reservoir privat d’evidències sensibles: objectes amb missatge . La selecció de dibuixos amb llapis de color prossegueix el viu relat gràfic i és document fidel del temps de pandèmia. Sobre paper neutre desfilen tipus, figures i personatges que poblen la resignada impressió urbana: “Imatges en espera de la paraula clau que qualifiqui la seva dimensió temporal”, missatgeria fidel de l’amor , per a Paul Éluard. Amb desdibuixats ombrejos d’ Aragon, Vilmorin, Noailles i les vestals del camp clos picassià sempre en guàrdia.

El 2022 predomina el collage amb detalls i retalls pròxims, oberts a una creativitat sorgida d’un temps estrany, sense hores, a la mirada atrevida o conciliadora “activista provocador”, els contrapunts i inesperats esclats de veritat vençuts de moment i ordenats en l’imaginari transcendent del record. Les desolades “veus del silenci” que sonen a mercè d’un instant acerat, reconegut, recapitulat. Hojas .

L’emotiva calor de l’amistat, amb un gust de vida sencera, que ens ha regalat Francisco Brines el 1997, és la confessió transparent d’experiències vives. Escenes alliberades, això és, d’un “incòmode sentiment d’estupor”, d’estranyesa que cal desxifrar.

El temps utilitzat, oblidat en un taller de sastreria entranyable. La sòbria autobiografia en blanc i negre de les obres testifica una vida plena. El dia a dia sense estridències, refet amb l’educada mitja veu d’una dona lliure. Els ensenyaments d’una vida entrevista, com aliena.

Només entrevista? Diguem-ho, una vida exigent.