Si hi ha un partit que deu el seu creixement a les xarxes socials aquest és Vox. En uns anys, Santiago Abascal i un nucli de fidels reduït van passar de reunir unes desenes de persones als mítings a decidir un canvi de govern històric a Andalusia i, més tard, a disposar de 52 diputats al Congrés. En els primers compassos del partit, quan únicament podien propagar-se per Twitter o Instagram, allà hi havia Iván Espinosa de los Monteros.
D’altres, que ara manen, van pujar al carro més tard, quan a la piscina ja hi havia aigua. Per això l’adeu del ja exportaveu parlamentari és un cop seriós per a Vox. Suposa la sortida d’un fundador carismàtic, un rostre reconeixible amb molt de ganxo entre els seus votants i, a més, amb un recanvi difícil.
A falta d’autocrítica a Vox sobre el que ha passat el 23- J, ahir les xarxes socials feien càbales sobre què hi pot haver darrere del cop de porta d’ Espinosa. Foc amic? Tot apunta que sí, que no hi havia espai en aquest Vox per a ell. Per conèixer la intrahistòria cal llegir Joaquín Vera, que el 25 de juny passat titulava a La Vanguardia : “La guerra civil a Vox té vencedor”. El guanyador? Jorge Buxadé. El defenestrat? Espinosa.
Que passa alguna cosa a Vox és evident en vista del fred comiat d’ Espinosa de los Monteros al Congrés. Twitter es va encarregar de repescar una intervenció del locutor Federico Jiménez Losantos, molt crític últimament amb la formació d’ Abascal. Parlava d’una victòria de l’organització El Yunque. Ha estat, diuen, la derrota dels més moderats, entre els quals figurava Espinosa.
El cas és que les xarxes van passar el dia entretingudes amb Espinosa i el seu comiat de Vox. L’alegria ha durat poc en un partit que diumenge presumia d’haver arrencat al PP un acord a l’ Aragó, imposant els seus postulats amb la reforma de la llei de Violència de Gènere o la de Memòria Democràtica i que 48 hores més tard va perdre un dels seus reclams principals.
Com que les xarxes donen tant de joc, també hi va haver espai per a l’humor. Algun usuari va esmentar Toni Cantó i va destacar que a Vox ara hi ha una vacant per a ell, acostumat a canviar de sigles.
Vox s’encamina cap a un futur ombrívol. El repte no és només conviure amb un PP que l’ha d’engolir si algun dia vol recuperar la Moncloa. El seu repte és que els postulats més recalcitrants no s’imposin. La societat ho agrairà.
Lee tambiénMario Vaquerizo i la censura
