Godzilla a les urnes espanyoles

De les 350 butaques de l’hemicicle de la Carrera de San Jerónimo, només 130 s’adjudiquen d’una manera proporcional, d’acord amb la voluntat expressada a les urnes i segons el criteri establert a la Constitució, que conté altres disposicions que dificulten la fidelitat, més o menys exacta, entre vots i escons. Es tracta del nombre elevat de circumscripcions per al Congrés més petit en més de 150 anys, i el valor més gran del sufragi rural, ja que cada província té com a mínim dos diputats. La distorsió s’amplifica pel fet que es reparteixen els escons amb el mètode D’Hondt, la més desproporcional de les fórmules proporcionals segons el Consell d’Estat. Els desajustaments es disparen quan no hi ha gaire per distribuir, com en 29 de les 52 circumscripcions.

Si als espanyols se’ls demanés que definissin amb una paraula el règim electoral, respondrien amb un eixordador “D’Hondt”. Però seria més adequat contestar Godzilla, el monstre del lema de “la mida sí que importa”. Als comicis a la Cambra Baixa és tan important que ho condiciona tot, combinat amb el mapa provincial del 1833, més vell que anar a peu, modificat el 1977 en detriment de les grans ciutats, i amb l’ús del mètode d’assignar escons als partits més hostils amb les minories, el D’Hondt.

Des de final del segle XX hi ha consens en la Ciència Política que a les generals no hi ha un sistema electoral, sinó tres. S’enquadren entre les dues grans famílies del mecanisme que serveix per convertir els vots en càrrecs de representació política. En el més clàssic, el majoritari, tot el que està en joc, o gairebé tot, s’ho emporta el vencedor, o les forces més grans. La prioritat és la governabilitat, com passa al Regne Unit i a França.

Segons la tradició espanyola, a la norma actual seria més adient anomenar-la ‘llei Suárez’

El sistema proporcional concedeix la preeminència a la representativitat del Parlament perquè reflecteixi la societat, com a Holanda i Dinamarca, els dos estats d’Europa occidental que més s’acosten a l’ideal.

Una versió una mica menys exacta, però respectuosa a grans trets amb el resultat
als sufragis, és la que hi ha
al subsistema proporcional
espanyol, semblant al de
. S’aplica a les set províncies que tenen com a mínim una desena d’escons.
A Madrid i a Barcelona, amb més de 30, les desviacions són encara més petites. Si se
substituís la llei D’Hondt per les més favorables per a les minories, Hare i Sainte-Laguë, sovint només canviaria de mans un diputat. Fins i tot a Barcelona el 2011 hauria estat igual quin mètode es fes servir. Hauria sortit el mateix.

El 15 de juny del 1977 a la província de Sòria es va viure la situació oposada. Amb un 59% dels vots, la UCD va treure el 100% dels diputats, tres de tres. També va aconseguir el ple el 1977 i el 1979 a Àvila, el bressol d’Adolfo Suárez, si bé allà va treure com a mínim un 64%. A Sòria, si s’hagués aplicat un dels altres mètodes proporcionals més comuns, els esmentats Hare, Sainte-Laguë i també Drop, més beneficiosa per a les forces majoritàries, el PSOE hauria tingut un diputat. Amb D’Hondt, es va quedar a zero.

El règim electoral és com el monstre japonès, ja que la mida importa tant que ho condiciona tot

El cas sorià aporta l’exemple més extrem dels avantatges dels grans partits al subsistema majoritari. A les circumscripcions de cinc diputats o menys, es va registrar des del 1977 una desproporcionalitat amb aires del Regne Unit, el model majoritari per excel·lència. Només a partir del 2015, en situacions puntuals com les de la dècada de 1980 del CDS a l’ Àvila de Suárez i on el nacionalisme està assentat, hi ha hagut espai per a més de dos partits.

Entre els dos pols oposats hi ha el subsistema intermedi, el de les setze províncies que elegeixen entre sis i nou diputats. Les distorsions que té són elevades, sobretot a les que tenen menys escons, però no tantes com en el model majoritari. La desviació entre els percentatges de vots i escons que obtenen els partits és semblant a la del conjunt del sistema espanyol i a la del que més s’hi assembla, el portuguès, sobretot darrerament.

Godzilla decideix els itineraris del sistema electoral espanyol i la ruta exacta la fixa D’Hondt. El càlcul del mètode és senzill. S’agafen els vots dels partits amb més d’un 3% a la circumscripció i es van dividint pels diputats en joc. Per exemple, a Conca, que en té tres, es fa per un, dos i tres. Els quocients més alts es converteixen en butaques del Congrés, com va passar el novembre del 2019 amb els dos primers del PSOE i amb el primer del PP. Vox es va quedar fora, amb un 18%.

El Congrés s’elegeix amb tres sistemes, un de finlandès, un de portuguès, i un amb efectes d’aires britànics

A Espanya hi havia la tradició de posar el cognom del president del Govern a la llei electoral, com ara la de Sagasta, del 1890 i la de Maura, del 1907. La del 1977 s’hauria de conèixer com la llei Suárez . Va ser un vestit fet a la seva mida, amb l’assentiment de l’oposició. La UCD perseguia la majoria absoluta amb només un 37% que li donaven les seves enquestes, espremia els feus rurals, pel fet que els donaven més escons dels que els tocaven i amb el sistema majoritari per aconseguir diputats en massa, mentre que pal·liava la debilitat urbana amb el repartiment proporcional, que no el perjudicava. Era perfecte. Però va fallar la UCD, que va treure un 34%.

Els successius guanyadors es van anar beneficiant del sistema, que van perpetuar amb el beneplàcit dels nacionalistes, que no patien càstigs. La forta penalització dels partits petits d’àmbit espanyol era el problema, mentre que es lloava que s’assegurés la governabilitat i la presència dels corrents socials principals. Des del 2015 la governabilitat es va complicar i els desajustaments continuen. No digueu llei D’Hondt , digueu llei Suárez .