Tom Sharpe i la inexistència

La biografia de Tom Sharpe és molt singular. D’entrada, perquè el pare de Wilt també va ser un escriptor singular, però aquesta singularitat pot arribar a ser un lloc comú quan parlem de creadors de continguts, per dir-ho en l’absurda terminologia actual. El que fa singular aquesta biografia titulada Fragments d’inexistència (Navona en català i en castellà Anagrama) és que al darrere hi albirem una santíssima trinitat de narradors. El pare seria el mateix Tom Sharpe, que sense dictar-la de facto comparteix el relat prolix del seu periple vital amb la seva última companya de vida a Llafranc, la psiquiatre Montserrat Verdaguer, que aquí té un paper proper al de l’Esperit Sant. El fill seria l’autor nominal de la biografia, l’escriptor begurenc Miquel Martín i Serra, designat relator de la biografia, les fonts documentals de la qual són el llegat dipositat a la Universitat de Girona i gestionat per la Fundació Tom Sharpe: cartes, fotografies i, sobretot, l’enregistrament d’hores de conversa de l’escriptor amb la seva estimada Montserrat Verdaguer, aka Montsi, que en la biografia figuren com una font etiquetada de manera metonímica La llibreta vermella . En definitiva, parlem d’una biografia que va en auto : l’ auto d’autoritzada i d’autobiografia.

“L’he llegida i és una novel·la meravellosa”, diu l’editor; Tom Sharpe encara no l’ha escrita

Però més enllà de les peculiaritats constitutives de l’obra, el retrat de Sharpe que el duet Verdaguer-Martín aconsegueixen teixir és molt complet. La “inexistència” del títol, suggerit pel mateix Sharpe, descriu moltes de les seves paradoxes vitals: fill no volgut de pare nazi, jove assetjat per dones casades madures, professor expulsat de Sud-àfrica per la seva posició crítica amb l’apartheid, escriptor supervendes ignorat per l’acadèmia, de seny disbauxat, anglòfon perifèric sense gaire requesta a Amèrica. En definitiva, trobem en Tom Sharpe un paio decent que triomfa escrivint indecències, un dipsomaníac de sexualitat complexa (fan del cuir més que no pas queer ) i humor cansalader que avui l’acostaria perillosament al verb cancel·lar. La seva biografia ens descobreix un home de caràcter forjat a batzacs (“A mi em van pegar molt a l’escola, per qualsevol motiu”) que troba la salvació llegint Stalky & Co de Kipling, que s’emmiralla en l’humor més blanc del seu admirat P.G. Wodehouse per retratar amb mirada crítica l’absurditat d’un món que cada cop entén i valora menys. Miquel Martín recull un episodi impagable que Sharpe viu el 1985 a Mallorca en una reunió de comercials organitzada pels seus editors. Sharpe assisteix, estupefacte, a una exhibició de gràfics, estadístiques i balanços de vendes abans que es faci públic l’anunci del seu proper llibre. Un editor s’aixeca i l’anuncia: “Sortirà per Nadal i es titularà Porterhouse black . L’he llegit i és meravellós”. Sharpe es posa les mans al cap. Encara no l’ha escrit.