Ara es parla molt de l’abstenció. De fet, tots els partits que participen en el procés de les properes eleccions del 23 de juliol es declaren perjudicats per aquesta possibilitat. Però, el gran perjudicat és el sistema; és la democràcia en si mateixa la principal víctima de l’abstenció. Renunciar a definir la voluntat popular és una greu irresponsabilitat; deslegitima la crítica, assumeix el cost de les ineficiències polítiques, fa de la indiferència una manifestació de pobresa intel·lectual. L'abstenció és el refugi de la prepotència gratuïta i insolidària.
Votar és més que un dret; és també i sobretot un deure. De fet, quan s’intenta definir la democràcia s’acaba accentuant que votar, poder votar i anar a votar és la substància de la democràcia. I acceptar-ne els resultats, respectar-los, és la servitud que acompanya el privilegi del vot. Anar a votar i acceptar-ne el resultat, aquesta és la qüestió! Això no limita el terreny de la discrepància; ben al contrari, identifica el valor de l’acord i la línia vermella de l’acord impossible. El pluralisme polític és un valor fonamental d’un sistema democràtic, però aquest reconeixement no s’ha de confondre amb una injustificada obligació de construir acords que posin en risc les bases de la llibertat i dels drets dels ciutadans.
Per això, anar a votar és sempre tan important. Aquesta vegada, també. Molts mals moments de la història de sistemes democràtics troben el seu origen en abstencions irresponsables. Primer s’expressa la indiferència; després se’n paguen les conseqüències. L’abstenció és silenciosa; el carrer és sorollós. Però molts dels que critiquen el soroll l’han fet seu amb el silenci de la seva abstenció.
Certament, cal reconèixer que a vegades, l’abstenció té un cert encant. “Faran el que vulguin”, i “tots són iguals”. Això se sent sovint, però no és veritat. Faran el que puguin i no tots son iguals, és molt més cert. Però el que encara és més evident és que l’abstenció dona als que la interpretaran al seu favor un argument per fer, realment, el que els hi convé molt més enllà del pes exacte de la seva força representativa. Hi ha moltes maneres democràtiques per exigir coherència programàtica als elegits. Reclamar que es faci allò que s’ha promès. O, sobretot, que no es faci allò que es va assegurar que no es faria mai. Només els que voten tenen legitimitat democràtica per criticar la incoherència dels que s’allunyen dels seus compromisos programàtics.
Amb l’abstenció no es guanya mai; votar permet guanyar o donar testimoni de la vitalitat política
Votar i acceptar-ne el resultat. Això darrer a vegades es fa difícil, perquè hi ha resultats que no agraden gens. Però s’han d’acceptar. Els resultats legitimen majories, delimiten oposicions, defineixen el marc dels acords possibles. Acceptar no vol dir compartir; vol dir, simplement, reconèixer el valor legitimador del vot. A partir d’aquí el joc de govern-oposició queda obert. Aquesta no pot ignorar, des de la més profunda discrepància i, fins i tot, disconformitat, que la majoria parlamentària té darrere una majoria del vot popular. Però el govern no pot transgredir les bases del sistema ni oblidar-se de reconèixer que el pluralisme és una exigència de la convivència democràtica.
En resum, anar a votar és, d’entrada, una obligació que enforteix el sistema. L’abstenció, l’afebleix. Amb l’abstenció no es guanya mai; anar a votar permet guanyar o, en tot cas, donar testimoni de la vitalitat política d’una societat. L’acceptació és l’expressió d’una victòria. O, en tot cas, la satisfacció de la consolidació democràtica. Tot comença anant a votar; després ve la grandesa democràtica d’acceptar-ne els resultats.
Lee también
