Els dits i les nafres

Algú em podria dir si això que tenim al davant és realment l’Espanyol? O només és una simulació, una disfressa?

I si l’Espanyol ja no existeix? En tinc dubtes.

És estrany que sigui propietat d’un senyor estranger que viu a milers de quilòmetres a l’ Extrem Orient. La Xina és molt lluny, i un club de futbol té sentit perquè és d’un lloc. Per això la immensa majoria porta el nom de la seva ciutat o del seu poble. El que aquell cavaller va comprar era l’Espanyol o ja era una altra cosa? Una espècie de metavers, o d’avatar, no ho sé.

I ja que parlem de llocs, el temple expiatori on vam viure gairebé totes les nostres escasses alegries i els nostres múltiples patiments, Sarrià, va ser enderrocat fa anys, destruït, anihilat, no existeix. No és una prova evident que tampoc el club existeix? Potser va ser aquest el moment exacte de la nostra desaparició, i algú ens ha substituït per una altra cosa que s’assembla a l’Espanyol, però que ja no ho és. Encara n’hi ha més. Pot ser que sigui una cosa que només noto jo, però fa temps que percebo que els nostres enemics de l’ànima, els nostres rivals de la ciutat, ja no ens odien com abans. De fet, ens ignoren, com si no existíssim. Potser perquè realment no existim. Si no fos pel beneït Gerard, que de tant en tant engega algun exabrupte, ni notaríem la seva antiga animositat.

Fixeu-vos que fins i tot els joves del Barça es van sentir en el nostre estrany nou camp com si no fossin en el nostre camp, celebrant la Lliga amb la beneïda innocència de la ignorància. Això a Sarrià no hauria passat, no?

Si ho pensem bé, per com ens xiulen, tampoc sembla que els àrbitres creguin que existim.

I els jugadors, no fa una mica la sensació que ells passaven per aquí i s’han posat a jugar una estona mentre esperaven arribar a un altre equip, a un que sí que existeixi? Se’n van fins i tot els que són de la casa. O els fan fora els senyors que reben correus en xinès que han de ser difícils de traduir, mentre criden amb una vehemència poc natural allò de la força d’un sentiment, allò del planter, o allò del dar­derisme.

De fet, .