La República romana va contraposar poder i autoritat per resoldre el problema polític bàsic: el dels límits del poder. Així, el sistema republicà distingia la potestat dels magistrats amb imperium i auctoritas dels òrgans consultius, especialment la del Senat. L’autoritat senatorial suposava la màxima garantia de la llibertat social, frenava l’impuls del poder amb el seu consell prudencial. Va ser August qui, en establir el poder monocràtic, si bé respectant en aparença la tradició republicana, va abolir la distinció entre potestat i autoritat. I la teoria política moderna, seguint aquesta pauta, va basar la construcció de l’Estat en la identificació formal entre potestat i autoritat, substituint l’equilibri dels dos factors de la vida política per la divisió de poders, és a dir, la separació –segons la fórmula de Montesquieu– entre un poder executiu, un de legislatiu i un de judicial. Es tracta, per tant, no de conformar el poder mitjançant l’assistència prudencial de l’autoritat, sinó de contraposar poders entre si perquè cadascú serveixi de fre a l’altre.
¿Això vol dir que el concepte d’autoritat fundat en la veritat és avui una idea obsoleta? O bé, ¿cal admetre que rau en la mateixa naturalesa de les coses la necessitat del concurs de l’autoritat (credibilitat) per a la plena justificació dels actes de poder? És evident que, si bé la formal legitimació democràtica és suficient per fundar l’acció normal de govern, cal que el poder estigui investit d’autoritat per adoptar decisions greus en temps de crisi.
A aquesta autoritat es fa referència quan es parla de “capacitat de lideratge” o de “carisma”. En realitat, són la mateixa cosa: el convenciment social majoritari que qui exerceix el poder en aquell moment és la persona adequada. I això pel fet de reunir una triple condició: “haver pensat” la seva proposta; “dir” el que pensa; i “procurar fer” el que diu. O sigui, que “sàpiga”, que “parli” i que “faci”. Ras i curt: que actuï “en veritat”, que sigui fiable.
Sánchez i Feijóo tenen Espanya a les seves mans; tant de bo estiguin a l’altura
A Espanya hi ha set d’autoritat. És a dir: set de veritat. En efecte, la vida política –no la social– ha tornat a l’enfrontament de blocs, a causa del tancament egoista dels partits polítics –autèntics cacics orgànics d’aquesta Segona Restauració–, així com a causa de la manca d’autoritat (de credibilitat) dels seus líders. Sense autoritat, és impossible que aquests plantegin els problemes amb rigor, n’esbossin les solucions, concretin les decisions, n’avaluïn els costos, proposin pactes, i fixin allò que és innegociable. És a dir, han d’obrar “verament”: dient allò que pensen i procurant fer allò que diuen. I són precisament els líders dels dos grans partits els que estan obligats a evitar que es produeixi una vergonyosa sensació de bloqueig com la present, en què el descrèdit dels polítics i de la política ha assolit nivells que convidarien al menyspreu, si no fossin perillosos per a la convivència en pau i la salut dels negocis.
Uns polítics amb recta intenció –que s’ha de presumir en els senyors Sánchez i Feijóo– haurien de ser sensibles a aquest plantejament, que hauria de fructificar en pactes entre ells. Perquè no hi ha res més aliè a les bones pràctiques democràtiques que la perpetuació indefinida d’una situació d’impàs com la present, que redueix l’àmbit del debat polític a la querella barroera d’unes oligarquies partidistes de fulla perenne, formades per cooptació, renuents a la transparència i ansioses de poder.
En suma: ha arribat per als senyors Sánchez i Feijóo l’hora de la veritat, en què donaran per sempre la mesura de si mateixos, aquella hora per la qual –aquesta vegada sí– passaran a la història per sempre. Tenen Espanya a les seves mans. Tant de bo sàpiguen estar a l’altura de la seva responsabilitat. Qui falli –sigui un o siguin tots dos– no tindrà perdó. Manuel Azaña va dir en el seu darrer discurs com a president de la República, al Congrés, l’abril del 1936: “Quan s’està al capdavant d’un gran poble (…), l’ànima més frívola es cobreix de gravetat pensant en la fecunditat històrica dels encerts i els errors ”. Així sigui.
Lee también
