Només era un bis, l’únic que va fer Albert Guinovart en el seu magnífic debut de dijous al Carnegie Hall. Però la “ catalan community and friends” a què va donar les gràcies per ser-hi es va remoure d’emoció als seients.
Les veles s’inflaran / El vent ens portarà / Com un cavall desbocat per les ones.. . La famosa tornada del musical català per antonomàsia els ressonava al cap, com si el vaixell pirata del Mar i Cel de Guimerà –en què es basa– estigués a punt d’arribar a Manhattan solcant el gris plom de l’ Atlàntic.
El compositor i pianista combina repertori espanyol i propi i el dedica a De Larrocha
Tot és possible a Nova York.
Un parell d’hores abans, la bullícia vespertina a les portes del Carnegie Hall es dividia en dues files: la del recital que el compositor i pianista barceloní dedicava a Alícia de Larrocha, amb suport de l’Institut Ramon Llull, i la del concert estival de l’ Orquestra de la Met, amb Yannick Nézet-Séguin.
“ Actuem al mateix lloc i alhora, però jo a la petita”, havia dit Guinovart al director canadenc. “No hi ha concerts petits”, explica que li va respondre.
L'artista ja havia actuat en dues ocasions a Nova York abans d'aquest debut al Carnegie: al Spanish Institut i al Cervantes
I no n’hi ha quan l’artista és honest i transcendeix el centenar de butaques ocupades, com va ser el cas en aquesta bonica i petita sala de cambra que fa uns mesos també acollia el Quartet Casals. Perquè Guinovart no pretén ocultar la seva facilitat a nedar entre les aigües del musical –compte, que Dagoll Dagom reposa Mar i Cel l’any que ve– i les del repertori clàssic. Al contrari, reivindica la facilitat que té per fer melodies “boniques i líriques”.
“Els nocturns és on em trobo a gust”, reconeix. I en aquesta especial nit novaiorquesa estrena el que dedica a De Larrocha, figura referencial de qui no va ser alumne, tot i que la venerava. En honor seu i el de les vetllades inoblidables que va donar al món, Guinovart comença amb l’espectacular Allegro de Concierto , de Granados.
Aspecte de la sala de cambra als pisos superiors del Carnegie Hall
L’acústica brillant de la sala es fa massa evident en els Valses poéticos que el segueixen. Guinovart no s’atreveix a treure el peu del pedal intentant ser fidel al color de Granados. Tot i això, aquell punt d’estridència llueix en les Tres danzas fantásticas de Turina, un altre espanyol emblemàtic, amb què acaba, bravo!, la primera part.
En la segona, el músic es guarda de presentar el seu nou disc, Poems without words (Sony Classical), una perla intimista que a la discogràfica li encanta perquè encaixa en les llistes massives de Spotify, tipus música per llegir . “Però per al concert necessites contrastos”, recorda ell. Així doncs, toca els seus propis Valsos poètics abans de mostrar l’afecte per l’Alícia en el delicat nocturn.
Divertit, Guinovart explica al públic com la pandèmia va donar lloc a 24 preludis d’un minut –per penjar a Instagram–, i aquí n’interpreta vuit. Tot i això, és en els Tres poemes d’ Emily Dickinson (dels cinc en què s’inspira en la figura de la poeta) quan la seva música condueix a aquests estats de l’ànima que aboquen al ple enteniment amb un mateix. I acaba en un gir virtuós –“la meva agència sempre em diu que m’he de reivindicar com a pianista”– amb Arlecchino , del seu celebrat penúltim disc Nocturne .
Tocant una estona al Penn Club, el seu hotel a Nova York
De fet, la idea inicial era presentar aquest mateix àlbum a Nova York el 2020, any en què la pandèmia truncava projectes. Però en tot aquest interval a Guinovart li ha donat temps, a més, de fer un disc simfònic amb l’OBC ( El lament de la terra , sobre la cura del planeta) i d’editar Alba Eterna , l’òpera sobre la fascinació que desperta en quatre personatges una jove ballarina. Un exemple de composició orgànica per a veus i de capacitat integradora d’estils: del dodecafonisme al neoclassicisme, del romanticisme a Broadway...
“Sí, el que em costa d’escriure és l’èpic, el virtuós”, afirmava hores abans del recital prenent la sopa del dia al Penn Club del Midtown novaiorquès. La balada Per què he plorat , de Mar i Cel , va sortir sense més, però l’himne dels pirates li quedava altisonant. Va ser anys després que Xavier Bru de Sala, el llibretista, li va explicar per què: com que no tenia talent musical i li feia por que els accents no quadressin, taral·lejava per exemple una balada d’ El fantasma de l’òpera i anava escrivint. Per a l’ Himne dels pirates es va servir de La Internacional i de La Marsellesa . “Esclar que em va sortir un patxam-patxam, si la mètrica és d’himne militar!”, riu.
Nova York se’ns posa tan bé...
Lee tambiénÀlex Ollé, profeta a Brussel·les
