Mastropiero s’acomiada
Les Luthiers actua aquesta setmana a Madrid, i la setmana vinent a Sevilla i Màlaga, i a Barcelona els dies 4, 5 i 6 de juliol ( Auditori CaixaForum), per acomiadar-se d’ Espanya el 9 de juliol a Sant Feliu de Guíxols (Guíxols Arena). Retornen al continent americà per sempre: “Abaixarem el teló aquest estiu a Espanya i ens acomiadarem a començaments del 2024 a l’Argentina: mentrestant, ens divertirem en cada funció”. Els he vist aquests dies a Madrid i tornaré a veure’ls a Barcelona: són llegenda, el riure et creix al pit a poc a poc i surts de la funció una mica millor del que vas entrar. Parlo a Madrid amb Pucho , com l’anomenen els seus amics: m’ha delectat en la conversa amb la seva eloqüència, simpatia i intel·ligència després d’haver-me gratificat amb el seu talent a l’escenari.
Qui és Johann Sebastian Mastropiero?
Un compositor de música clàssica.
Inventat per Les Luthiers.
Amb ell parodiem pedanteries de la música clàssica.
Mastropiero, com és?
Matusser, falsari i plagiari, en públic imita els clixés de genis de la música.
I a casa seva?
Si ve a veure Más tropiezos de Mastropiero li revelarem una mica més: sorpresa!
És l’última obra de Les Luthiers?
Sí, acomiadem 56 anys dalt dels escenaris.
D’instruments paròdics i humor.
Som músics. Jo soc un músic que va esdevenir pallasso.
Un artista.
A Les Luthiers he pogut tractar artistes que jo admirava des de jove. I vaig descobrir que m’admiraven a mi!
Per exemple?
Gabriel García Márquez: va venir a veure’ns a Bogotà. I aquella nit vam acabar a casa d’un amic, asseguts a terra i compartint un improvisat ajiaco.
De què van parlar?
Jo l’espremia sobre Cien años de soledad : el vaig llegir el 1967, l’any de la seva publicació i del naixement de Les Luthiers.
Comparteixi alguna cosa de la seva xerrada amb Gabo.
Em va dir que havia enviat per correu el manuscrit original repartit en dos sobres: pesava menys, era més barat.
Les Luthiers han agradat a tothom.
Felip i Letícia, encara prínceps, van venir sense avisar. Des d’aleshores hem conversat molt, són càlids.
On va començar amb la música?
Vaig reaccionar al cant de la meva mare, que desafinava.
Gràcies, mare!
I als set anys vaig empunyar un violí.
Què té el violí?
El legato : lligues notes sense salts.
I s’acosta a la veu humana, oi?
La veu m’interessa: he dirigit cors.
I té vostè una veu potent.
La imposo sobre el meu cor per dirigir-lo. A Les Luthiers faig ús del crit d’horror.
Expliqui-ho.
Apareix un cadàver, el descobreixo i crido... horroritzat! Alguns espectadors diuen que els deixo sangglaçats.
Vejam, cridi’m.
No li agradaria. No he hagut de fer aquest crit en la vida real, feliçment!
Llegeixo que vostè és director d’orquestra.
Ser director era el meu objectiu vital. Admirava Von Karajan –el meu Messi!–, Barenboim... Va arribar l’humor i vaig prendre distància, i ja vaig fer música paròdica.
Amb afecte.
Els joves sempre es burlen de la gent gran: ho vam fer sense ressentiments.
El seu humor haurà evolucionat...
Ara consultem els acudits als nostres nets. “No ho digueu, això!”, ens prevenen.
Obeïm. No volem ferir.
Van parodiar instruments musicals.
Els instruments informals, com el llatí o viola de llauna: una llauna de pernil dolç.
Sonava bé?
Amb preciosos harmònics metàl·lics, interessantíssims.
Un altre instrument.
El bass -pipe a vara, un trombó fet amb canonades trobades a l’abocador, gran instrument desplaçat sobre rodes.
Com es toca?
Amb broquet de trompeta o trombó, fent vibrar els llavis: és complicat.
Un altre.
La mandocleta: mandolina tocada pedalant una bicicleta. El lirodoro és una mandolina amb caixa de tapa de vàter.
Un altre.
El nomeolbidet: un bidet amb tubs de PCV. Un altre, el narguilòfon: es toca com una pipa d’aigua àrab i deixa anar fum.
Un altre.
El ferrocal·líope: un òrgan amb xiulets de ferrocarril. Jo soc un virtuós instrumentista del ferrocal·líope!
Costa viatjar amb tantes andròmines!
Unes quantes tones en cadascuna de les 8.000 funcions, que exigeixen vint empleats experts: ha estat una de les dificultats logístiques que hem patit Les Luthiers.
Ha influït en la decisió de tancar?
Sí, gestionar aquesta empresa ja ens estava pesant massa.
Quin ha estat el millor moment?
Un dia que vam tocar amb Barenboin.
Com han pogut durar tantíssim?
Gràcies a la teràpia de grup amb un psicòleg argentí: a punt de trencar molts cops, ell ens va ajudar a canalitzar tensions.
I què pensarà quan miri enrere?
No ha estat gens malament.
A què es dedicarà després?
Llegiré tot Proust. Ho tinc pendent.