Un funeral d’ Estat se li va tributar a Silvio Berlusconi a l’espectacular Duomo de Milà. Itàlia va viure un dia d’emocions acomiadant un home que va ser quatre vegades primer ministre, va triomfar en els negocis, va guanyar cinc Champions amb el Milan, que va ser de la seva propietat, va revolucionar la televisió amb un producte tan vulgar com populista, va ser jutjat i condemnat en diverses ocasions i per a molts italians era I .
Berlusconi es va burlar de la política i dels seus protocols. No tenia por del ridícul, que el convertia en un actiu esbombat per l’imperi periodístic que ell mateix va fundar amb un èxit d’audiència notable. La seva riquesa era insultant. Quan algú li va demanar que se n’anés a casa i abandonés la política va contestar que no sabia a quina de les vint-i-dues mansions que tenia havia d’anar. Presumia de les seves disbauxes.
El personatge va ser el més votat per milions d’italians gairebé durant trenta anys. Tenia un ego de dimensions estratosfèriques. Quan el 1994 va arribar al poder, recollia una Itàlia que encara no havia paït el trastorn de la corrupció i la severa actuació dels jutges per frenar-la. Berlusconi suposava una ruptura amb el país en què Andreotti havia fet anar el poder des del govern o des de l’ombra. De les subtileses i les intrigues es va passar a la matusseria de l’“home del poble”, el primer gran populista de l’Europa de la postguerra.
i
Al funeral d’ Estat hi van assistir només dos caps de Govern: Víktor Orbán d’ Hongria i l’emir de Qatar. El missatge de Putin va ser amical i calorós. Berlusconi es vantava de l’amistat amb el president rus i en plena invasió d’ Ucraïna va donar suport a les tesis del Kremlin sobre la guerra i va criticar la resistència de Zelenski.
Va ser el gran populista de l’Europa de la postguerra abusant de les emocions italianes
Berlusconi, com tots els populistes, Trump entre ells, tenia una obsessió amb la premsa. Insultava els crítics i demanava obediència cega als periodistes que treballaven en els seus mitjans. Montanelli va fundar Il Giornale de Milà, que posteriorment Berlusconi va comprar. El mític periodista li va plantar cara i va abandonar el diari, retrobant la seva vasta audiència al Corriere della Sera.
El seu llegat no és tant la gestió dels seus governs com el tarannà i les maneres d’exercir el poder explotant les emocions. La fórmula ha arrelat en moltes democràcies europees.
Lee también
