“Li vaig dir a Rajoy: No em fareu fora, me’n vaig jo”

Rodrigo de Rato (1949) va arribar a l'Olimp dels personatges més influents en el món quan va ser nomenat director gerent del Fons Monetari Internacional (2004-2007) després d'ocupar la vicepresidència econòmica en els governs de José María Aznar (1996-2004). De tornada a Espanya, va assumir la presidència de Caja Madrid, reconvertida en Bankia. I aquí va començar el declivi de la seva carrera. Primer, al maig del 2012 va deixar el càrrec en la caixa, que pocs dies després seria nacionalitzada i rebria 20.000 milions d'ajudes públiques. Després, en el 2018, va ser condemnat pel cas de les anomenades targetes.

La crisi de Bankia continua molt present en la memòria de la societat espanyola, epítom de la gran crisi immobiliària i financera. Al seu llibre, qües­tiona la idea que Bankia fos el gran problema del sistema financer espanyol.

Jo crec que el gran problema era l’endeutament dels clients, que tots els bancs tenien. Bankia, en canvi, no va crear deute, al revés, sota el meu mandat va proveir 15.000 milions d’euros. No vam ser nosaltres els que vam donar les hipoteques ni els que vam ­donar els crèdits, sinó que vam reduir oficines i personal. Bankia va ser un intent del Banc d’Espanya de privatitzar les caixes, un 50% del sistema, a un preu molt barat perquè fos capital privat el que aguantés o financés el seu ­futur. Que tots passessin a ser ­jugadors privats amb capital i amb els antics accionistes de les caixes reduïts a un 10% o un 15% del capital.

El problema és que es va començar tard. Hauria d’haver ­començat abans del 2008. I va començar el 2011. I quan les coses comencen tard, són més cares. I després no va tenir temps. La fusió de Bankia suposava 300.000 milions entre set entitats i no es podia fer en 12 mesos.

Fusió amb La Caixa

“Vam pactar la seu a Barcelona i una copresidència de Fainé i jo de quatre anys”

I, a més, si a mig viatge et diuen primer que et fusionis i després que surtis a la borsa amb quatre mesos de termini, després que l’any següent aprovisionis, primer el deute públic perquè t’ho diu el BCE, després el deute immobiliari perquè t’ho diu Luis de Guindos [un decret del llavors ministre d’Economia].

Insisteixo, nega que Bankia fos la gran peça avariada del sistema financer espanyol...

Si el gener del 2012 un banquer com Isidre Fainé, llavors president de CaixaBank, i un ministre d’Economia com Luis de Guindos volien una fusió de les dues entitats sense ajuts, només uns mesos després, el maig del 2012, no podia ser un problema. Si el maig del 2012 l’home que em substitueix, José Ignacio Goirigolzarri, demana 18.000 milions, que no li arriben fins al 2013, on era la urgència?

Quin era l’acord amb La Caixa? Al seu llibre, diu que el te­nien i Fainé el va voler canviar.

Nosaltres havíem acceptat que la seu anés a Catalunya, jo vaig dubtar si vaig fer aquesta concessió massa aviat. Havíem pactat una copresidència, Fainé i jo, de quatre anys. Era clar que el conseller delegat el posaven ells, Juan María Nin, i nosaltres el vicepresident. La Caixa no podia arribar a un 50% del nou banc i nosaltres superàvem el 20%. Aquest era l’equilibri. Jo crec que l’acord amb La Caixa era bo. I al govern li agradava. Però després la cosa es va refredar.

‘Deep state’

“No entenc per què no es castiguen les investigacions prospectives o secretes”

Al seu llibre, fa l’efecte que va ser víctima d’una conspi­ració... El cap de Rato valia els 20.000 milions del rescat públic de Bankia?

Nosaltres havíem complert totes les fites regulatòries que havia plantejat el g overn. Els decrets de Guindos. I tot i això, se’ns va demanar més. Per què he de donar més provisions que el senyor de davant? Per què les meves provisions han de ser superiors?

Els mercats tenien la idea que Bankia era el problema.

Com t’identifiquen els mercats? Per la cotització en borsa? Pels dipòsits? Pel preu dels bons? La teva acció comença a caure, els teus clients bons comencen a marxar i les cases de ràting rebaixen la teva qualificació. A nosaltres no ens va passar res d’això. I això que ­teníem un ministre parlant ma­lament de nosaltres, que a mi m’ho diu el governador del Banc d’Espanya; el president del segon banc del país malparlant de nosaltres i un govern que aconsegueix que l’FMI publiqui una nota en què se’ns descriu amb noms i dos cognoms. I tot i això, la nostra acció no es mou. Es mou com la dels altres, fins i tot més bé que la mitjana.

I qui em demana que me’n vagi és el ministre d’Economia i el president del BBVA, Francisco González, i després Mariano Rajoy [president del g overn], que em diu que sí, que me’n vagi; doncs me’n vaig. Una operació suïcida.

La crisi

“El rescat bancari va ser l’alternativa al rescat d’Espanya, inacceptable per a la UE”

És estrany. Al llibre, explica que governen els seus amics. Abans, la sortida a la borsa, una autèntica operació d’ Estat, té el suport del govern de Rodríguez Zapatero i de la gran banca i les grans empreses espanyoles. Com explica la seva interpretació que són ells els que el volen fora?

Al llibre hi assenyalo dues teories, dues influències. La primera: hi ha un moment en què Espanya està a punt del rescat. Un rescat que no era acceptable per a la UE i es decideix fer només el rescat bancari. Passar d’un de 500.000 milions a un de 100.000. Per fer un rescat bancari fa falta una crisi bancària. I per brutal que sembli, això és el que passa. L’altra és que una part del govern, en aquest cas el Ministeri d’Economia, accepta molt malament la meva lentitud, les meves reticències, la meva ­poca col·laboració amb una fusió exprés amb La Caixa, i em vol substituir. Són les dues úniques dades que jo sé.

Descriu una conspiració, potser té una paraula millor, en què participaria el g overn, l’auditor, els competidors bancaris, algun regulador...

Els competidors, no. Jo, si m’haguessin trucat per quedar-me els dipòsits del BBVA, segurament hi hauria anat. En un moment de crisi perquè, esclar, estaven tots perdent diners a Espanya. Els únics que guanyaven diners eren els que tenien negoci fora. Però hi ha un fet cert, a mi Guindos em ­cita a discutir els meus comptes amb els meus competidors. Esclar, jo tinc una debilitat i és que Bankia té ajuts de 4.600 milions del FROB, el fons públic. I Guindos em diu que pot fer que el FROB executi aquest deute. M’ho diu el març del 2012. I em posa els pèls de punta. Jo crec que hi ha un moment en què el govern espanyol, i ja és amb el govern anterior, va darrere dels esdeve­niments. I per això aquests canvis de regulació constants i preci­pitats.

Bankia

“Per fer un rescat bancari feia falta una crisi bancària; i això és el que va passar”

I això explica l’existència d’una operació contra vostè?

Això és el menys important. Es busca una justificació per a un rescat bancari. I alhora hi ha uns senyors, que són els que venen després de mi, que diuen que si assumeixen demanar el rescat volen 20.000 milions per assegurar que tot vagi bé.

Vol dir que la seva caiguda hauria estat instrumental?

El que em va dir Cristóbal [Montoro, ministre d’Hisenda del govern de Rajoy] va ser: “Ho sento, Rodrigo, però ets un dany col·lateral, et farem fora”. I jo els vaig dir: “No, doncs no, no em fareu fora, me’n vaig jo”.

Bona part del seu llibre la ­dedica al periple judicial. Crida l’atenció que un exvicepre­sident del govern posi en dubte la seguretat jurídica a Espanya. En alguns passatges les ­seves denúncies són molt semblants a les de les víctimes de l’anomenada operació Cata­lunya, com l’expresident del Barça, Sandro Rosell...

Jo soc crític de la impunitat. No entenc el funcionament de la Fiscalia. No entenc que no es persegueixi una investigació prospectiva. No entenc per què no es castiguen de manera immediata les investigacions secretes. No entenc com es negocia amb presos retinguts com a preventius. No entenc la laxitud amb les filtra­cions. I m’ha passat a mi, he estat objecte d’investigacions prospectives, secretes, d’acusacions sense fonament. D’indefensió. Li passa a molta gent. És el deep. I que consti que soc molt antiindependentista.