als seus considerables 60 anys, José Mourinho manté la incorregible conducta que defineix la seva carrera com a entrenador, una barreja de gamberro, histrió i nen consentit, nociva per al futbol i per a qualsevol que no entengui la vida com un focus constant de conflicte. A l’ Olímpic de Roma, després de la derrota del Roma contra el Sevilla, va comunicar per enèsima vegada que no canviarà mai, primer perquè és el narcisista de llibre que està encantat de coneixe’s i, pitjor encara, perquè encara troba rèdit popular a les seves malifetes.
En termes estrictes, no passaria del típic personatge sorollós que tanta fortuna ha fet en el futbol. No li falta palmarès, però això no li concedeix cap permís per assaltar i traspassar els límits de la decència. Per desgràcia, Mourinho, que no passarà als llibres com un innovador, ni com un tècnic amb vol i sentit de l’aventura, ha venut durant tota la seva trajectòria que la clau dels seus èxits rau en la malícia, el menyspreu per les normes i l’abús.
El patètic comportament de Mourinho a Budapest retratala seva personalitat
Inquieta que la venda d’un producte tan llastimós, que atempta contra tots els marges de la dignitat, obtingui tan bona venda popular i mediàtica. Lluny de rebaixar la consideració que mereix com a entrenador, són les males arts de Mourinho les que provoquen l’admiració d’un nombrós sector del futbol i el periodisme, amb una nefasta incidència social. Això que ha vingut a dir-se mourinhisme és l’apel·lació i l’abraçada al model d’actuació que converteix en santons polítics bocamolls impúdics, amos dels pitjors impulsos, amb el suport popularment de la fascinació que produeix la maldat.
A hores d’ara, després de guanyar res o molt poc els últims anys –la Conference League l’any passat amb el Roma–, Mourinho ha disposat de temps més que suficient per desprendre’s de les seves guilladures i assumir-se com el que és: un entrenador sense més, amb l’ofici que donen els anys. Aquest viatge interior no s’ha fet ni es farà. No s’ho planteja Mourinho ni els seus seguidors. Es decebrien si el personatge abandonés la seva artera activitat.
A la final que el Sevilla va merèixer guanyar, el Roma va reproduir la principal senya d’identitat de Mourinho en el futbol: empetitir els seus equips, una manera recurrent d’expressar les inseguretats, camuflades darrere de les seves grolleries, rebequeries i desvaris victimistes. Sempre ha estat així, quan va guanyar, cosa que no és tan sorprenent quan dirigeixes a equips com el Reial Madrid, Inter de Milà, Chelsea o Manchester United, i quan perd.
El seu patètic comportament a la final de Budapest retrata la seva personalitat i la seva trajectòria. Va insultar els àrbitres després del partit, es va procurar l’atenció de les càmeres i va escollir la gespa, en lloc de la intimitat del vestidor, a la xerrada als seus jugadors després de la derrota i va predisposar els seguidors de l’equip italià a l’amenaçadora actitud que alguns d’ells van fer servir contra l’àrbitre anglès i la seva família l’endemà, a l’aeroport de la capital hongaresa.
Igual d’impresentable, però amb un tristíssim abast pedagògic, va ser la seva decisió de llançar la seva medalla de plata a la grada, una de les seves típiques rebequeries quan esclata la seva bombolla particular, habitada per un egocentrista que nega a aquella plata el valor que té, el de l’esforç dels seus jugadors i el recorregut de l’equip.
Molta gent, massa gent, trobarà les seves últimes astracanades com una prova de caràcter i trapelleria, quan només són el símptoma de l’extrema debilitat de Mourinho, un pèssim exemple social i un pesat de categoria.