Quin greu: no hem estat capaços de seguir Miquel de Palol (Girona, 1953) en aquest simposi que fa anys que duu amb ell mateix i que ha donat cinc novel·les molt extenses (algunes publicades en diversos volums) i una colla de textos adjacents on ha barrejat narratologia i física quàntica, geometria i literatura fantàstica, música i economia. Una sèrie que va començar de manera molt prometedora amb El Jardí dels Set Crepuscles, el 1989, el seu llibre més llegit i traduït, del qual es prepara una nova edició catalana (a Navona) mentre n’acaba de sortir una altra en anglès (Dalkey Archive Press), amb molt bones crítiques. Després, insisteixo, no l’hem pogut seguir: amics, altres escriptors, successius editors entusiastes, agents literaris i lectors. Quan Palol apareix en públic en una entrevista i diu tantes coses pel seu nom, sobre el sistema cultural i polític, sobre la deserció de les elits, sobre el paper cada cop més marginal de l’art de debò, ho trobo admirable i no hi puc estar més d’acord. Però em fa patir pensar que atribueix a aquests factors, exclusivament, la desaparició dels seus llibres de l’espai de lectura i debat. Hi ha també una causa interna que és la desmesura.
Miquel de Palol en un retrat de l'any 2019
Bootes, la darrera novel·la, escrita en un any i mig, entre el 2015 i el 2016, ocupa 1.273 pàgines. Al marge de molt llarg, és una aventura grandiosa. El paisatge: l’Illa dels Morts, amb les seves construccions fantàstiques, els controls d’accés arbitraris. El protagonista que hi fa cap per fer una reparació que no sabem ben bé en què consisteix. Els personatges ambivalents, que no saps per qui treballen ni perquè s’acosten al xicot quan fa cua per entrar. Els companys que es troba dins amb els quals el protagonista forma una Comissió. Quina és la feina? Per què són allà? La barreja de realisme i literatura fantàstica amb el personatge de Mina Murray, que és un vampir. L’humor: abans de dir-se Mina, com la víctima del Dràcula d’Stoker, la noia es deia Conxita Casas, com la protagonista de la cançó de Pau Riba, que duia uns sostens com sacs de blat. L’erotisme que no sé, tal com són ara les coses, si és acceptable. Palol és un mestre de la literatura porca, que fa uns retrats de dones sexualitzades que caus de cul. La impressió que tots aquests alts funcionaris i dones que triomfen a la vida són adolescents. Palol ha descrit la vida adulta com una projecció de l’adolescència, potser perquè ell mateix és un com una canalla.
La crisi del sistema neoliberal i les fantasies d’immortalitat del transhumanisme troben lloc en aquestes pàgines
Segueixo: la idea que en el món contemporani, el poder se situa en una dimensió inaccessible. No sabem qui mana, no sabem perquè ens volen fer fer això o allò. La il·lusió del jo plana per tota la seva obra. Els personatges tenen dues identitats, o més. Els narradors són pantalles que amaguen el jo veritable. Molts cops tens la sensació –ho he dit al començament de l’article– que Palol conversa ell amb ell i que tota la novel·la es desenvolupa al seu cap, que no existeix l’espai: només el cervell i l’Univers. Cal afegir la desaparició de qualsevol facilitat sentimental o emotiva, la sensació que els personatges no s’estimen a ningú. Però, al mateix temps, aquelles pàgines tan bones dedicades a discernir entre sexe i amor, entre fidelitat i aventura. I amb quin talent combina aquestes disquisicions amb una reflexió, amb coneixement de causa, sobre L’art de la fuga de Bach i com arribar a l’emoció per les matemàtiques. I com d’això en treu una idea estètica i filosòfica de primer nivell: la indiferència de l’autor sobre els aspectes sentimentals duu “a obres perceptibles com a tràgiques”. La crisi del sistema neoliberal, el caos ecològic, la teoria dels jocs, les fantasies d’immortalitat del transhumanisme, troben lloc en les pàgines que escriu. Té una intel·ligència rapidíssima i una gran capacitat per associar aquests grans temes periodístics amb l’alta cultura.
Quina quantitat de coses bones tenen les novel·les de Palol. A El Troiacord (2001) i ara a Bootes, també a Angèlica i Rafel (2019) i a altres llibres seus, hi ha la base de la geometria i les matemàtiques que, un lector com jo –i no dec ser l’únic– no sóc capaç d’entendre. Però després d’un embut de divisions i arrels quadrades que no em diuen res, venen unes pàgines sarcàstiques, molt bèsties, protagonitzades per uns nens mutants, vestits amb bates d’escola del segle XX, amb unes cigales de campionat –els Fonòctons–: el llibre s’activa i recupera la fluïdesa. Per mi hi falta sempre ritme, la qual cosa es pot entendre si pensem en la dimensió i la complicació de tot plegat.
Vista la dificultat d’arribar al final, no promouré la lectura de Bootes amb un megàfon. Però diré als bons amics i als bons lectors: “Ho has de conèixer”.
Fragment
Artur, Mina-Conxita, el sexe vulgar i el desig vampíric
–Perdona’m, no sé què he de fer.
La Mina li acosta les mans al coll.
–Deixa’m a mi. Ni t’imagines la profunditat del plaer que ens espera... m’has agradat des del primer moment.
L’Artur es resisteix.
–Espera... em tornaré un vampir? Estaré mort?
La Mina riu.
–I ara! Tal com jo et menaré, el procés iniciàtic dura temps. Fins molt avançat pots retrocedir. I de mort, res de res, si es fa ben fet... I t‘asseguro que jo ho faré molt, molt, molt ben fet.
Miquel de Palol
Bootes / Boötes
Navona. 1.273 / 1.280 pàgines. 49 euros
Versió castellana de l’autor