S’acostuma a atribuir a Phineas Taylor Barnum (1810-1891) la frase “cada minut neix un idiota”. L’admissió sense cap prova textual d’aquesta atribució es deu a la seva versemblança. A pesar que no era un magnat de la premsa, sinó empresari del món de l’espectacle, Barnum es va enriquir convertint la falsedat en negoci i va acumular un capital que provenia de les butxaques de desenes de milers de ciutadans. El seu primer èxit el va aconseguir portant per antres de tota mena
Joice Heth, una esclava negra de suposadament 161 anys, a qui feia passar per la mainadera que havia criat George Washington i que explicava històries entranyables sobre la infància del primer president dels EUA. Després, va comprar un museu a Manhattan, que va transformar en el que ara es denominaria un centre cultural polivalent, amb una sala d’exposicions amb diorames i prodigis animals i humans, un petit zoològic amb bèsties exòtiques i aquari de belugues, i un espai escènic on s’oferien números de circ i xous de friquis, que es va convertir en una de les principals atraccions de Nova York. I, finalment, després de l’incendi del museu, es va erigir en el rei indiscutible del circ cofundant “l’espectacle més gran del món”, el circ ambulant de tres pistes Barnum & Bailey, on actuava el cèlebre elefant Jumbo.
Barnum es va enriquir perquè va entendre el desig del públic de ser seduït i enganyat
Com han assenyalat els estudiosos, la clau dels èxits de Barnum es pot relacionar amb el paper que concedia a la informació en les seves èticament qüestionables activitats empresarials. Per promocionar els “fenòmens” amb què comerciava, Barnum imaginava històries rocambolesques i produïa falsos esdeveniments perquè en parlessin els diaris. Barrejava amb cura la informació i desinformació, i alimentava sense preferències tant la credulitat com la incredulitat i el dubte. Després d’haver fet la seva primera fortuna persuadint la gent de la longevitat de Joice Heth, va arrodonir el negoci cobrant entrades per assistir a l’autòpsia multitudinària que la va desmentir. I va seguir un mètode semblant amb una de les peces més famoses del seu local de Manhattan, la sirena de Fiji (que, en realitat, era un objecte format amb el cap i el tors d’un mico jove cosit a la part posterior d’un peix), mantenint viva, com si fos una qüestió científica, la discussió absurda sobre la seva autenticitat. Però això no vol dir que Barnum confongués el seu públic amb aquella multitud d’idiotes nascuts cada minut de la frase que se li atribueix. Com va suggerir l’historiador Daniel J. Boorstein, a The image: A guide to pseudo-events in America (1962), el que hauria descobert Barnum era que, en el seu negoci, no pesava tant la falta d’escrúpols del venedor que desitjava seduir i volia enganyar com el desig de ser seduït i el plaer de ser enganyat del públic. Aquest plantejament, que es despreocupa de la veritat per centrar-se en les emocions, també es troba al darrere de la irrupció actual del barnumisme com a forma política.