Després de deu dies intensos veient tota mena de pel·lícules, la gran majoria de to dramàtic, és una delícia trobar-se amb una proposta tan divertida i eclèctica com el nou treball de Nanni Moretti, que aspira a la seva segona Palma d’ Or en aquesta 76a edició del Festival de Canes amb El sol del futuro .
L’actor i realitzador italià va aconseguir el màxim guardó el 2001 per L’habitació del fill i set anys abans va obtenir el premi al millor director per Caro diario . Fa només dos anys va tornar a participar en la competició de la secció oficial amb el drama familiar Tres pisos i ara es presenta totalment desfermat en una obra d’esperit optimista que és tot un cant al cinema, la pau i l’amor en què Moretti s’esplaia a gust mentre balla al so de Voglio vederti danzare , de Franco Battiato, i altres cançons italianes, alhora que es deixa anar cantant l’inoblidable Think d’Aretha Franklin.
“No m’agrada que tants realitzadors i productors s’hagin entregat dòcilmenta l’streaming”
Deliciosament contagiós i divertit, Moretti es mou com un peix a l’aigua en la pell d’un cineasta paranoic que està elaborant, amb molts problemes, un film que ens situa al 1956, amb l’arribada d’un circ hongarès a un barri de Roma convocat per la secció local del Partit Comunista Italià (PCI). L’acció té lloc en les mateixes dates en què els tancs de Stalin entren a Hongria per posar fi a la revolució contra la dictadura comunista prosoviètica.
Una història del cinema dins del cinema en què Moretti es diverteix encarnant un personatge agermanat amb Woody Allen, molt neuròtic, aficionat al cinema clàssic i el gelat. Torna a comptar amb la seva actriu fetitxe Margherita Buy, que interpreta la seva dona, una productora de cinema que no veu el moment oportú per posar punt final a 40 anys de matrimoni.
Ja feia temps que el director volia posar en marxa un film situat el 1956, tot i que va abandonar la idea per decantar-se per Tres pisos . “Després vaig trucar a la guionista i li vaig dir que volia tornar a aquesta època, però parlant també del realitzador que rodava aquell film. Necessitava parlar de la seva vida sentimental, de les seves esperances, les seves particularitats”, va afirmar a la premsa. El Partit Comunista italià té molt de pes en la narració, així com les divisions internes dels comunistes occidentals en una època de guerra com la que ocupa actualment la d’ Ucraïna. “El guió el vam escriure abans de l’agressió russa contra Ucraïna. Quan es va produir aquesta invasió em va impressionar molt, era com una coincidència amb els fets que mostràvem al cinema”, va dir. Ferm defensor del cinema en sales, va tenir paraules per a les plataformes de streaming, especialment Netflix, a la qual critica amb ironia a la cinta. “No m’agrada que tants realitzadors, productors i guionistes s’hagin entregat tan dòcilment a les plataformes”. “Quan penso a fer una pel·lícula no penso en un noi de 13 anys que la mirarà al seu mòbil al metro. Penso en una sala de cinema fosca on els espectadors veuran imatges molt més grans que ells”.
Imatges com la d’una Juliette Binoche convertida en una meticulosa cuinera a La passion de Dodin Bouffant , l’altre film a concurs d’ahir en què el vietnamita Trans Anh Hung mostra un relat d’amor a través del menjar ambientat a final del segle XIX. Els protagonistes són Dodin Bouffant, un home ric i amant dels plats sofisticats, i la seva cuinera, l’Eugénie. A Binoche l’acompanya en aquesta aventura gastronòmica el seu ex, Benoit Magimel. La intèrpret francesa va confessar que sol cuinar molt ràpid i que aquí va haver d’aprendre a fer-ho “de manera conscient i especial”. Un homenatge a l’art de cuinar i el bon menjar que serveix amb safata i en pantalla un festí que es queda curt.