La vida adulta consisteix a signar un pacte amb la realitat i conjugar el desitjable amb el possible de manera no cínica. Ho va expressar el novel·lista i premi Princesa d’ Astúries de les Lletres Richard Ford en el desenllaç de la seva novel·la Canadà : “Tindràs una oportunitat millor a la vida, de sobreviure-la, si toleres bé la pèrdua, si te les arregles per no ser un cínic en tot allò que implica, si et supedites, com va suggerir Ruskin, al manteniment de les proporcions, a enllaçar les coses desiguals en un tot capaç de preservar el que és bo, encara que calgui admetre que sovint el que és bo no és fàcil de trobar”. En aquesta situació es troba la unitat de l’esquerra, i el passeig de la vicepresidenta Yolanda Díaz ahir per la madrilenya prada de San Isidro va ser una demostració d’aquesta voluntat i dels seus límits.
La vida s’assembla poc a l’èpica medieval de manera que, més que al casament vermell de Joc de Trons , a què al·ludia sagaçment fa ben poc en aquestes mateixes pàgines Iván Redondo, el moment de l’esquerra s’assembla a un casament de divorciats. Per tant, els seus desafiaments tenen més a veure amb les filigranes d’organitzar les taules per evitar greuges i baralles que amb una catarsi de sang i poder. Díaz es va deixar estimar o es va voler deixar estimar per les dues llistes enfrontades a les eleccions de Madrid, la de Més Madrid i la d’ Unides Podem, sense que aquestes llistes tinguessin cap contacte entre si i amb la prevenció que les dues formacions estiguessin al corrent de la visita del seu adversari.
Més que un casament vermell, la unitat de l’esquerra és un convit de divorciats: el repte és repartir les taules
Entre la primera trobada amb els candidats madrilenys de la llista d’ Unides Podem, Alejandra Jacinto i Roberto Sotomayor –acompanyats d’altres càrrecs de Podem, com ara Lilith Verstrynge i Carolina Alonso–, i la segona, amb les candidates de Més Madrid, Mónica García i Rita Maestre –secundades per Eduardo Rubiño, Carla Antonelli i Íñigo Errejón–, va mediar una hora llarga en què, emparada per l’ombra beatífica dels pins, Díaz va fer temps amb desenes de fotos més, les dels chulapos i chulapas de tota edat i condició que van sol·licitar ser immortalitzats al costat de la vicepresidenta.
La seva arribada a l’ermita del sant semblava una notícia. Amb la rampa d’accés atapeïda pel paisanatge castís –ho va deixar dit Víctor Manuel: “Hay una empinada cuesta / para llegar a la ermita / y las campanas repican / Los romeros van a misa”–, uns policies nacionals a cavall i quatre motoristes de la policia local obrien les aigües de la marea humana, pendent amunt, pel pas d’un cotxe oficial negríssim. La premsa que esperava davant del temple es tornava perplexa davant una pompa com aquesta per al pas vicepresidencial. Falsa alarma: el vehicle va passar de llarg: el pal·li motoritzat era per al cardenal Carlos Osoro, que oficiava la missa popular a la prada. La vicepresidenta va arribar caminant, amb modest seguici, com sol fer.
ñigo Errejón, Mónica García, Yolanda Díaz, Rita Maestre, Carla Antonelli i Eduardo Rubiño.
La logística del passeig va ser tediosa, com ho són tots els partits que aspiren a empat, és a dir, com ho són els actes socials en què l’objectiu, abans que no pas agradar a tothom, és no importunar ningú. Però els propòsits per a l’àlbum de fotos –que és l’única posteritat possible d’un casament que no hagi acabat en tragèdia– van quedar plens a gust de tots. Això sí, com als banquets, la gestualitat va evidenciar que hi ha família pobra i prudent – Unides Podem, que lluny de somiar amb l’hegemonia aspira a ser clau electoral en comunitat i Ajuntament–, i família acabalada i riallera –Més Madrid, que el 28- M pot ratificar el seu lideratge fins i tot davant el PSOE–. Que als casaments tots mengem i ballem el mateix, però quan tornem a casa, cadascú retroba la seva vicissitud o la seva sordidesa.