Mike Jagger va declarar en una entrevista al presentador de televisió David Letterman que un dels secrets per triomfar a la vida és assegurar-te que quan crides “hola, Seattle!”, ets realment a Seattle. Es referia amb això a un episodi que li va passar en un escenari i que li va suposar fer un dels pitjors concerts que recordava. Una cosa semblant li va passar abans-d’ahir a Alberto Núñez Feijóo davant centenars de persones que es van congregar per escoltar-lo a Badajoz. Des d’una estrada va parlar dels “despropòsits del sanchisme”, abans de ser víctima d’un despropòsit feijoista: “Il·lusió és el que percebo cada vegada que vinc a Andalusia”.
En realitat, el que va poder percebre va ser la cara de sorpresa i les rialles de la concurrència, al confondre Extremadura amb Andalusia. Va intentar una pirueta, però va quedar com un mal acròbata: “Us n’heu adonat? Era per saber si estàveu atents”.
Aquest país ha estat a punt de causar conflictes seriosos pels lapsus dels seus polítics. L’octubre passat, Pedro Sánchez va tenir una trobada a Nairobi amb el president de Kènia, William Ruto, i es va referir a ell com el president del Senegal. No una vegada, sinó dues, però va demanar disculpes i l’home, que és de bona pasta, no es va fer l’ofès. L’anècdota s’assembla molt a la que va protagonitzar Mariano Rajoy el 2013, quan a l’aleshores president peruà, Ollanta Humala, el va convertir en president cubà, davant la mirada perplexa de l’exmilitar, que tenia més aviat poc de comunista.
En qualsevol cas, la confusió que ha passat a la història i que continua pujant audiència a YouTube 20 anys després, va ser el “Viva Honduras!” que va cridar Federico Trillo, sent ministre de Defensa, de visita a El Salvador. Això sí, la tropa va respondre amb un visca lleial, que va obligar a tota mena d’excuses de Trillo.
Feijóo va proclamar a Badajoz que percebia il·lusió cada vegada que tornava a Andalusia
El problema dels polítics és que viuen de discursos aliens i d’argumentaris espessits, així que quan els agafa per improvisar no sempre surten airosos. Però el votant pot pensar que si no tenen el full de ruta per saber on són, tampoc no el deuen tenir per als problemes del país. Quedem-nos amb Goethe: “L’home que no s’equivoca és el que no fa mai res”.
Lee también
