Fa trenta anys, molts australians es preguntaven si era lògic que el cap d’Estat del seu país fos un monarca estranger, l’hereu de la corona britànica. Ho veien com una relíquia colonial. No era hora que Austràlia tingués un cap d’Estat australià?
El debat va anar agafant volada. El Partit Laborista es va pronunciar a favor d’una república. El primer ministre, Paul Keating, era partidari de convocar un referèndum per tal que la gent es pronunciés.
Va visitar Londres i va decidir que, si convocava un referèndum, convenia que abans ho expliqués a la reina Elisabet, encara que només fos per cortesia. Ella continuava sent el cap d’Estat del país. Era lògic que l’hi expliqués personalment.
Keating la va anar a veure a Balmoral i li va explicar que, a Austràlia, molta gent pensava que era millor que el cap d’Estat fos australià i que el Govern es proposava convocar un referèndum per tal que els ciutadans decidissin si volien que el país fos una república o preferien que continués sent una monarquia i que el cap d’Estat fos el rei o la reina del Regne Unit.
Carles III i Camil·la saluden des del balcó del palau de Buckingham després de la cerimònia de coronació
Diuen que la reina Elisabet el va escoltar atentament, en silenci. Keating va insistir en
el fet que no es tractava de res personal contra ella, sinó del desig de molts ciutadans de tenir un cap d’Estat australià. La reina l’escoltava, sense dir res. El silenci era cada vegada més incòmode. Desconcertat, Keating va explicar que el seu govern pensava que el referèndum era la millor manera de prendre una decisió.
Finalment, la reina va somriure:
–Moltes gràcies –va dir–. Li ve de gust un gintònic?
I no van parlar més de la qüestió.
La força de la monarquia britànica no rau en el seu poder, sinó en el que ha privat a altres de tenir
L’anècdota –impossible de verificar– diu moltes coses. Sembla una broma, però no ho és, o no del tot. És una mostra del tarannà de la monarquia britànica. Oferint-li un gintònic, la reina estava dient a Keating que se l’havia guanyat pel paperot que li havia tocat fer. Però també li estava dient que, com que ella no hi podia fer res, valia més que fessin un gintònic i parlessin d’altres coses.
És a dir: amb gran subtilesa, li estava dient que moltes gràcies per explicar-li tot allò, però que ella era una monarca constitucional i que la seva obligació era respectar la voluntat dels ciutadans, i que la decisió de convocar un referèndum li corresponia a ell, com a primer ministre, i que a ella el que li tocava era acceptar-la i acceptar el que el poble australià decidís.
Aquesta actitud és la que permet que, al segle XXI, el primer ministre britànic, el cap de l’oposició i els membres del Parlament britànic, contra tota probabilitat, acceptin que són súbdits d’un monarca hereditari i que aquest monarca sigui el cap d’Estat, aprovi les lleis, anunciï les mesures polítiques que el Govern es proposa prendre, declari les guerres i concedeixi honors i títols de noblesa als ciutadans.
Molts britànics pensen que un dels avantatges de la monarquia és la continuïtat, la successió de monarques des de fa més de mil anys, només interrompuda durant els onze anys del parèntesi revolucionari del segle XVII. Si fossin més aficionats a les construccions intel·lectuals potser parlarien del sentiment d’identitat que la monarquia proporciona al poble britànic, però com que viuen en una illa i tenen molt clar qui són, prefereixen parlar de la tradició i de la sensació de permanència que la corona els procura.
Elisabet II va regnar més de setanta anys. Durant el seu regnat, la vida privada de la família reial i l’existència pública de la institució van viure moments de discordança.
És possible que durant el regnat de Carles III també hi hagi contradiccions i turbulències, i per raons biològiques és molt improbable que Carles III regni durant tants anys com la seva mare. Però això no tindrà gaire importància mentre la corona continuï concitant l’adhesió, amb més o menys entusiasme, de la majoria dels ciutadans.
Al Regne Unit, els membres de la família reial son més populars que els polítics. Em pregunto si un dels secrets d’aquesta adhesió no és l’actitud de no pronunciar-se sobre res –ni tan sols sobre si Austràlia ha de ser una monarquia o una república–, la disciplina d’acceptar en tot moment el que els ciutadans decideixin.
El Regne Unit no té Constitució escrita, però la corona que des d’ahir cenyeix formalment Carles III és un dels fonaments clau de l’arquitectura constitucional del país.
El més probable és que ho continuï sent mentre els seus titulars comprenguin que no és cap institució màgica, sinó terrenal i al servei dels ciutadans, sotmesa a la seva voluntat. La força de la monarquia britànica no rau en el poder que té, sinó en el que ha privat a altres de tenir. Pel fet d’existir, ha contribuït a evitar durant els últims tres segles l’ascens de dictadors com en altres països europeus.
Els australians, per cert, van celebrar un referèndum l’any 1999, van decidir que Austràlia continués sent una monarquia i han acceptat que Carles III sigui el nou cap d’Estat del país.