Superada la primera fase de la ressaca post Springsteen, és interessant fer inventari de les emocions viscudes. A l’eufòria incondicional que habitualment provoquen els concerts de Bruce Springsteen s’hi ha sumat la sofisticada guarnició de la presència dels matrimonis Obama i Spielberg. Són personalitats que anul·len qualsevol principi de respecte a la intimitat, que despleguen mesures de seguretat que els barcelonins no li tolerarien a cap indígena i que disparen els brots de provincianisme cosmopolita. La definició mediàtica repetida amb furor arqueològic parla “d’idil·li”, que ens retrotrau al concepte de poema pastoral o breu poema a seques. La relació entre Barcelona i Springsteen, doncs, és poètica. Forçant les aparences fins a la caricatura, es podria intuir que en l’actitud del cantant –una masculinitat natural i madura– hi ha una grandesa i una humilitat pròpies del pastor, i que l’amor dels espectadors té moments d’obediència gregària.
Concert de Bruce Springsteen en el estadi de Montjuïc.
Des del punt de vista de rigor artístic, el format de concert en un estadi s’allunya, per definició, d’una experiència d’alta qualitat sonora. Més a prop del ritual d’adhesió i celebració, la gira de Springsteen explota la capacitat d’aplegar tots els matisos de la intimitat transformada en comunitat, des de la curiositat a la fidelitat, de l’afició a la devoció i, finalment, a la idolatria. Mediàticament, la submissió a l’esdeveniment i la competitivitat –a veure qui connecta millor amb l’energia del fenomen– és fascinant i, alhora, grotesca. Fa tants anys que l’idil·li existeix que s’ha convertit en un gènere periodístic. La narrativa es repeteix. Des dels col·lapses en la venda d’entrades fins a les cues que justifiquen tota mena de connexions, la imminència dels concerts aporta continguts complementaris que aquest any s’han centrat en l’espectacularitat –era notícia– dels acompanyants vips i les seves preferències gastronòmiques i, de manera tangencial, en els problemes per accedir a l’Estadi Olímpic.
Les crítiques són tan legítimes que ja formen part de l’espectacle
Ja se sap que la possibilitat que 55.000 persones siguin felices durant tres hores fa arrufar el nas als que, per raons que ara no venen a tomb, ens sentim més còmodes en un món d’amargures i recels moderats. Critiquem la invasiva devoció dels idòlatres i els excessos de l’erudició springsteeniana , o reivindiquem els temps en què Springsteen era Springsteen o, com he sentit en cercles renovats de la dissidència, lamentem el preu de les entrades i el paper de les “dones de”, limitat a la condició de coristes. Aquestes crítiques sovint arrosseguen tics d’intolerància o superioritat, i són tan legítimes que ja formen part de l’espectacle. Els acòlits d’aquesta religió ens necessiten tant com nosaltres a ells. I entre concert i concert, els dos bàndols ens preparem per les pròximes confrontacions i les pròximes ressaques.