Els milions de francesos que protestaven pel retard en l’edat de jubilació estan convençuts que els diners que deixaran d’ingressar es destinaran a la compra d’armament: un motiu més per estar enfadats. Macron ha augmentat el pressupost de defensa un trenta per cent: això són molts, moltíssims milers de milions d’euros. A Espanya les coses no són gaire diferents. Pedro Sánchez ha augmentat el pressupost de defensa un vint-i-sis per cent, però ens estimem més no preguntar-nos d’on traurà els diners (o per on ens el traurà). El dia que s’acabi la guerra d’Ucraïna i sumem les quantitats que els uns i els altres han destinat a la compra d’armes no hi haurà pissarra prou grossa per escriure la xifra.
La pregunta clau, com sempre, és cui prodest? , a qui beneficia? Sabem que a nosaltres no, perquè als europeus corrents aquesta invasió només ens ha perjudicat. També sabem que la cotització de les empreses fabricants d’armes està pels núvols. Això vol dir alguna cosa.
Fa poc em va caure a les mans un llibre formidable que l’editorial Papeles Mínimos ha publicat sobre un fabricant d’armes austríac anomenat Fritz Mandl. És una obra breu, construïda mitjançant l’acoblament d’episodis històrics, una mica a la manera de les novel·les d’Éric Vuillard. Als anys setanta, l’autor, l’argentí Eduardo Pogoriles, va arribar a conèixer Mandl, que li havia encarregat la redacció d’un llibre sobre la seva vida. Aleshores no en va escriure la biografia, però sí que ha escrit mig segle després aquestes Ficciones de Fritz Mandl que no tenen pèrdua. Si ara algú recorda Mandl és perquè va tenir alguns tractes amb gent de la faràndula i a mitjans dels anys trenta va estar casat amb l’actriu Hedy Lamarr, famosa per haver protagonitzat el primer nu de la història del cinema. Aleshores Mandl ja era multimilionari, i les convulsions dels anys posteriors li oferirien la possibilitat de multiplicar la fortuna.
Al mercader d’armes el cinisme se li suposa, com el valor al soldat espanyol. En la guerra del Chaco, Mandl va vendre armes als paraguaians i als bolivians. En la de l’Abissínia, als italians i als etíops. En la d’ Espanya, als nacionals i als republicans. S’hauria convertit en el principal proveïdor d’armes de Hitler si no hagués estat perquè la seva família paterna era jueva i va haver de sortir cames ajudeu-me quan Alemanya es va annexionar Àustria. Es va refugiar a l’Argentina, on es va assegurar l’avenir finançant les campanyes electorals de Perón.
Al seu nou empori industrial llatinoamericà hi afegiria més tard les seves antigues fàbriques austríaques, recuperades després de la Segona Guerra Mundial. Mandl era d’aquelles persones que, quan queien, queien dretes.
Putin ens ha tornat a la guerra freda, que és el que els grans fabricants d’armes sempre han desitjat
Els Mandl d’ara no surten a les revistes de paper cuixé ni es casen amb estrelles de la pantalla gran. Els Mandl d’ara són corporacions com la nord-americana Lockheed Martin, a qui ni vostè ni jo no sabríem posar-los cara. La gegantina Lockheed Martin encapçala el rànquing de les empreses fabricants d’armes, seguida per quatre empreses més també nord-americanes. El cinquanta-un per cent del mercat armamentístic mundial està en mans d’aquell país, els Estats Units. El segueix, però a distància, la indústria bèl·lica xinesa, que controla un divuit per cent del mercat. No vull ser malpensat, però pot ser que tant als Estats Units com a la Xina els convingui (o almenys no els disgusti) que s’allargui la guerra d’ Ucraïna. D’una altra manera, segur que se les haurien enginyat per aturar-la de pressa.
Els somiejos imperials de Putin ens han tornat a la guerra freda, que és el que els grans fabricants d’armes sempre havien desitjat. Amb l’enfonsament del bloc soviètic, n’hi va haver que, com Francis Fukuyama, van creure que entreveia un món sense guerres ni revolucions, en què l’economia substituiria les ideologies com a motor dels canvis socials. M’imagino els Mandl dels anys noranta estirant-se els cabells: quina catàstrofe!, un món sense guerres ni revolucions! L’atac a les Torres Bessones i la posterior guerra de l’ Iraq van demostrar que aquelles profecies eren equivocades. El “ final de la història” era en realitat el començament d’una altra història. Els Mandl del nou mil·lenni, que llavors van respirar alleujats, ara somriuen joiosos.
Lee también
