Vigílies de Sant Jordi

Vigílies de Sant Jordi

Se sol dir que el 23 d’abril es commemora l’aniversari de la mort de Cervantes i Shakes­peare, però això no pot ser perquè no van morir el mateix dia. Sí, tots dos van morir el 23 d’abril del 1616, però l’un (Cervantes) segons el calendari gregorià i l’altre (Shakespeare) segons el calendari julià, que a Anglaterra es va mantenir en vigor fins a mitjans del segle XVIII. Això vol dir que demà passat es compliran quatre-cents set anys de la mort de l’autor d’El Quixot, però per celebrar el mateix aniversari respecte a l’autor de Romeu i Julieta caldrà esperar uns dies més, concretament fins al 3 de maig.

L’aparent coincidència de dates, en tot cas, va ser determinant perquè la Unesco elegís el 23 d’abril com a dia interna­cional del Llibre, universalitzant així una tradició, la de la Diada de Sant Jordi, que a Barcelona se celebrava des del 1929, any de l’Exposició Inter­nacional.

foto XAVIER CERVERA 23/04/2022 parada d libros en passeig de gracia ,barcelona rosas paraguas lluvia libros sol granizado ...en el regreso triunfal -con superilla literaria incluida (en el eixample)- en la vuelta del sant jordi (sin restricciones) post covid

 

Xavier Cervera

La decisió de la Unesco és del 1995. Jo en aquell moment ja era un escriptor amb quatre o cinc llibres publicats, i el més lògic és pensar que participava habitualment en les activitats del dia consagrat al meu ofici. Però, per més que ho intento, amb prou feines aconsegueixo rescatar algun record d’aquells llunyans Sant Jordi. ¿La celebració era aleshores tan modesta que ni tan sols mobilitzava els del gremi, els novel·listes? O potser el costum de demanar dedicatòries als escriptors encara no s’havia generalitzat? En fi, també pot ser que els llibreters no em convidessin a firmar perquè no els agradaven els meus llibres. No se sap mai.

El meu record més antic d’un Sant Jordi data del 1994. Em va tocar firmar al costat de Manuel Vázquez Montalbán a la llibreria Crisol, al carrer Consell de Cent. Érem a dins, asseguts darrere d’un petit taulell, i de tant en tant algú s’acostava a demanar-li una dedicatòria i, acollint-se a una familiaritat imaginària, li deia Manolo. Al cap d’una estona va passar la meva dona amb el meu fill gran, que acabava de fer quatre anys. Jo havia comprat l’ Autobiografía del general Franco i vaig demanar a Vázquez Montalbán que l’hi dediqués al nen.

El millor dels llibres és que són un tresor inesgotable: com més llegeixes, et ve més de gust llegir

Ell s’hi resistia, pesarós: com li havia de dedicar un llibre així a una criatura?, ell no volia sentir-se responsable d’haver-li amargat la infantesa! Finalment va accedir a dedicar-l’hi i ens vam acomiadar. Al cap d’uns dies ens va arribar a casa un paquet de la llibreria Cinc d’Oros amb diversos llibres per al meu fill: contes infantils, desplegables de castells encantats, coses així. Era la seva manera de compensar el nen per haver incorporat un dictador com Franco a la seva petita biblioteca.

En aquestes tres dècades he vist créixer la celebració de Sant Jordi fins a convertir-se en el fenomen de multituds que és ara. Imagineu-vos a quin punt ha arribat que a Catalunya un de cada tres llibres es ven amb motiu d’aquesta festa. Per això els editors competeixen per col·locar els seus títols entre els més venuts de la Diada i no falten mai els periodistes que, en vigílies, et demanen alguna recomanació lite­rària.

Les meves recomanacions

Com que aquest any ningú no m’ho ha demanat, aprofitaré aquesta pàgina per esmentar els llibres que m’han agradat més d’entre els que he llegit les últimes setmanes: En la boca del lobo, d’Elvira Lindo, un drama desassossegant amb rivets de conte infantil; Castigado sin dibujos, de Julio José Ordovás, una evocació d’una infantesa a cavall entre el camp i la ciutat; Los astronautas, de Laura Ferrero, valenta indagació autobiogràfica; Si yo me pierdo, de Víctor Amela, una novel·la reportatge sobre la llarga estada de García Lorca a Cuba; El balneari, de Maria Campillo, documentat homenatge als llargs estius de la infantesa; Puro glamour, d’Aloma Rodríguez, dietari sense prejudicis sobre les aventures d’una jove mare; La verdad sobre el amor, de José María Conget, l’obra més recent d’un mestre del relat; 1969, d’Eduard Márquez, recreació literària d’un moment clau del tardofranquisme; Verso suelto, d’Use Lahoz, la història d’una amistat secretament condicionada pel passat...

Podria ampliar la llista amb títols d’altres gèneres o d’altres èpoques, però la deixaré aquí. El millor dels llibres és que són un tresor inesgotable: com més llegeixes, et ve més de gust llegir. Demà passat és el seu dia. Que comenci la festa­!

Lee también
Mostrar comentarios
Cargando siguiente contenido...