La història de María Lejárraga era un secret de domini públic en el món teatral del segle passat, però no ha estat fins als últims anys que ha arribat al coneixement del gran públic. Refresquem la memòria: María Lejárraga, casada amb el popular escriptor Gregorio Martínez Sierra, era en realitat el negre del seu marit, i ni tan sols va deixar d’escriure secretament per a ell quan la va abandonar per la primera actriu de la seva companyia, Catalina Bárcena, amb qui va tenir una filla. Durant quatre llargues dècades, en les quals la seva abundant producció literària va tenir el favor incondicional del públic, els mèrits es van atribuir en exclusiva a Martínez Sierra, i només després de la mort d’ell (i en un intent per preservar els seus drets d’autor), va començar Lejárraga a reclamar-ne tímidament l’autoria.
No s’hauria produït aquesta recuperació de la figura de María Lejárraga si l’anomenada perspectiva de gènere no hagués fet el salt des del món acadèmic al vast oceà de la cultura de masses: ara sabem que la història de la humanitat és plena de Marías Lejárraga que no van gaudir de l’èxit que els corresponia. D’ella, però, interessa més el personatge que l’obra: feminista de primera hora, diputada socialista durant la Segona República, destacada antifeixista que durant l’ocupació alemanya de França va viure en la clandestinitat, guionista frustrada a Hollywood a qui potser Walt Disney va copiar l’argument de La dama i el rodamon... La seva literatura, en canvi, és una altra història. Una literatura plena de monges pietoses, amors desencaminats i bons sentiments, que feia olor de ranci, fins i tot en èpoques decididament ràncies.
L'escriptora Concha Alós
Va trigar poc a caure en l’oblit, i les generacions posteriors no han mostrat la més mínima estima per ella. Estarem d’acord que, si els seus escrits, firmats per un home, no van obtenir l’aprovació de la posteritat, tampoc no hi ha motiu perquè la mereixin ara que sabem que els va escriure una dona.
La perspectiva de gènere ens estaria enganyant si provés de convèncer-nos de les excel·lències de la literatura de María Lejárraga. Com a mètode d’anàlisi que parteix de la base de la tradicional desigualtat de la dona respecte a l’home, ha servit, no obstant això, per recuperar les obres d’un grapat d’escriptores, aquestes sí interessants i valuoses, que havien estat injustament postergades i les vides de les quals, al contrari que la de Lejárraga, no es poden resumir en una faula rodona i exemplar. Em passen pel cap els noms de dues autores excel·lents de les quals gairebé no sabia res fins fa poc i que només gràcies a aquesta nova sensibilitat feminista he pogut descobrir. Una és Luisa Carnés; l’altra, Concha Alós.
La perspectiva de gènere recupera l’obra d’escriptores injustament postergades
De la primera destaca la novel·la Tea Rooms, en què, amb especial atenció als conflictes socials, va abocar la seva pròpia experiència com a cambrera en un saló de te al Madrid de la Segona República. De la segona, que va triomfar als anys seixanta, s’han recuperat les novel·les Los enanos, que recrea la vida a la Barcelona de finals dels cinquanta (una Barcelona pobra, llardosa, bàrbara, no gaire diferent de la retratada per Carmen Laforet a Nada), i El caballo rojo, que narra l’últim any de la Guerra Civil a través de les vivències d’uns republicans refugiats a la localitat murciana de Llorca.
Entre els casos de Luisa Carnés i Concha Alós hi ha alguns paral·lelismes. Els seus llibres, que unien qualitat literària i testimoni d’època, amb prou feines van tenir temps de gaudir de l’estima del món de la cultura: els de la primera, perquè aviat va ser arrossegada a l’exili pel remolí de la història, i els de la segona, perquè l’Espanya de la democràcia, en el seu afany per fer taula rasa amb el passat, va menysprear injustament algunes de les millors novel·les escrites en les dècades anteriors. La primera va morir a Mèxic en un accident de circulació a l’edat de cinquanta-nou anys; la segona es va perdre aviat en les tenebres de l’alzheimer. Difuminada la seva presència, oblidades de gairebé tothom, la posteritat ni tan sols semblava disposada a convocar-les al seu habitual examen, aquell examen que els llibres firmats per Martínez Sierra no van superar mai. Agraïm que, feliçment, la posteritat hagi sabut rectificar a temps i les hagi rescatat de l’anonimat.
Lee también
