El 1999, el nicaragüenc Sergio Ramírez va publicar Adiós, muchachos, una sincera memòria de la revolució sandinista, que havia triomfat vint anys abans i de la qual ell mateix havia estat un dels rostres més reconeixibles. Ramírez, home íntegre i just, es vanta en aquell llibre dels èxits de la revolució (per exemple, la lluita contra l’analfabetisme), però no n’amaga els fracassos, com la reforma agrària, que, inspirada en una estricta ortodòxia socialista, va ser incapaç de redimir la pagesia de la seva tradicional postració. La decadència del sandinisme va ser deguda en bona mesura al descontentament de molts d’aquells camperols, que en la dècada dels vuitanta van engrossir les files de la contra i es van enfrontar militarment al govern.
Fins a la derrota electoral del 1990, Sergio Ramírez va ser el vicepresident de la República i Daniel Ortega, el president. Al llarg dels anys següents el distanciament entre tots dos va anar creixent, i Ramírez, refugiat en una petita organització sandinista que dissentia de la línia oficial, no va trigar a abandonar la política.
Ortega, al contrari, es va mantenir al capdavant del partit i va recuperar la presidència el 2007. Allà continua, 16 anys després, convertit en un cabdill bananer, il·luminat i populista, caricatura del revolucionari que va ser, predicador entotsolat que confon la seva pròpia opulència amb el progrés del poble. Ortega ha posat les institucions al seu propi servei per instaurar un règim caciquista, rapinyaire i esotèric. La seva dona, Rosario Murillo, que és també la vicepresidenta, dirigeix una così detta Fundació per a la Promoció de l’Amor, que té per objectiu contribuir a l’“harmonia i la solidaritat en tots els nivells de les relacions humanes, al respecte, l’amor i l’harmonia universals”...
Posats a inventar, el matrimoni Ortega-Murillo ha inventat la dictadura holística: ells pillen, ells manen, ells reprimeixen, però tot el que fan ho fan pel perfeccionament integral de la humanitat.
A Sergio Ramírez el vaig conèixer el 2017. En aquell mateix viatge a Nicaragua vaig conèixer així mateix Gioconda Belli, que també havia format part de la cúpula sandinista. El 2017, a Nicaragua ja es respirava l’olor espessa i acre de les autocràcies, però, ocupats Ortega i Murillo a posar sota el seu control els mitjans de comunicació i les institucions de l’ Estat, la cacera de l’adversari polític encara estava només esbossada.
La veda es va obrir l’any següent, quan la repressió d’una onada de protestes antigovernamentals va segar la vida de quatre centenars de manifestants. Des d’aleshores la persecució dels opositors no ha fet més que agreujar-se, i molts d’ells van haver de posar-se fora de perill en altres països. Sergio Ramírez i Gioconda Belli es van instal·lar a Espanya. Ells, que havien patit exili sota la tirania de Somoza, tornaven a patir-ne ara sota la tirania d’Ortega, el seu antic camarada.
Ortega utilitza les institucions per instaurar un règim caciquista, rapinyaire i esotèric
Fa un parell de setmanes, 222 presos polítics van ser expulsats als Estats Units després de ser privats de la nacionalitat, una mesura contrària als convenis internacionals i a la mateixa Constitució nicaragüenca. Un d’aquests presos, el bisbe Rolando José Álvarez Lagos, que havia denunciat violacions dels drets humans i abusos de poder, es va negar a acatar l’ordre d’expulsió. Ortega, rabiós, el va qualificar de “terrorista” i “trasbalsat”, i d’un dia per l’altre el Tribunal d’ Apel·lacions de Managua va condemnar Álvarez Lagos a 26 anys i quatre mesos de presó (que no sigui dit que l’administració de justícia no funciona amb rapidesa!). Pocs dies després, Sergio Ramírez, Gioconda Belli i 92 exiliats més van ser així mateix declarats traïdors a la pàtria i desposseïts de la nacionalitat, amb ordre de confiscació de tots els seus béns.
Quin gran sistema per desempallegar-se de l’oposició interna: així que algú aixequi la veu contra mi, li retiro la nacionalitat i així deixa de comptar com a opositor! D’aquesta manera, Daniel Ortega podrà arribar a veure complerta la vella fantasia autoritària de quedar-se tot sol amb els seus fidels i, el que és més important, Rosario Murillo, envoltada únicament d’esbirros i vassalls, no tindrà problemes per fer realitat l’ideal d’harmonia universal a què tan ferventment aspira la seva amorosa fundació.
Lee también
