Pablo López volia ser periodista, un ofici complicat en aquesta època que va reemplaçar a temps per la música, on ha fet una sòlida carrera com a cantant i compositor que l’ha portat a publicar quatre discos, però sobretot a actuar, la seva gran passió. Seu és el rècord d’haver fet 82 concerts en directe durant la part més complicada de la pandèmia, l’últim en un Palau Sant Jordi a què tornarà el 12 de maig amb els temes de sempre i un parell de singles ( Quasi i El abrazo más grande de todos los tiempos ), que són un avançament del seu pròxim disc, que, es compromet, sortirà a la tardor.
Compondre per a altres
“Raphael m’explicava les seves històries, que són aclaparadores, no caben en un llibre”
Què tenen els discos?
Fent una analogia amb la premsa escrita, els discos et permeten establir un ordre sobre com vols explicar la teva notícia, la teva història, una oportunitat que no podem desaprofitar. No pots obviar l’streaming, però cada vegada que sento aquesta paraula m’esgarrifo. El més important no són quantes escoltes té una cançó, sinó el que tens davant quan puges a l’escenari. Tinc l’esperança que encara es puguin fer àlbums amb una història per explicar.
Actua al Sant Jordi, com fa dos anys.
L’any passat no vaig fer cap gira, i el Sant Jordi fa molt vertigen. A sobre, amb la sensació de la gent apinyada i sense mascareta: em sembla una fantasia.
El single Quasi està il·lustrat per un colibrí.
Encara que sembli místic, ve d’un viatge a Mèxic en què no sé si va ser cosa del mescal o el tequila, però vaig somiar amb un colibrí, el meu propi colibrí. No n’he vist mai cap en persona i me’l vaig imaginar més gran. Me’l vaig tatuar abans d’haver escrit la cançó, i el mateix dia que em vaig fer el tatuatge vaig acabar de gravar Quasi. El colibrí és en homenatge a aquest dia, a aquest vaivé d’emocions que és treballar a Amèrica, on tenen un altre llenguatge, encara que sigui el mateix, i una altra manera intensa de viure les coses.
Comença la gira a Mèxic. Quina és la seva connexió?
Hi he anat moltes vegades, de mica en mica, teixint un camí semblant al que fa deu anys vaig començar a Espanya quan tocava per a 40, 60, 100, 150, pressionat perquè les cançons fossin davant jo. Mèxic em fa la mateixa sensació, em deixa ser jo, respecten la voluntat de l’artista.
És un músic consolidat, però parla com si comencés.
Continuo tenint les mateixes pors, il·lusions, anhels i necessitats que quan vaig començar.
Com comença a compondre?
Escric des que tenia 14 o 15 anys, vaig començar a coquetejar amb l’expressió per una qüestió de necessitat, la necessitat de ser escoltat per alguna noia, o descriure algun moment de frustració que tenia.
On és la inspiració?
En la vida pròpia, no hi ha res més surrealista de vegades que asseure’t amb una cervesa en un bar i veure-les passar. La vida et dona moltes raons i històries per escriure.
L’any passat es va dedicar a compondre Victoria per a Raphael. Li va donar instruccions?
Que volia que jo li escrigués, perquè ell creia molt en mi. Només vaig tenir una oportunitat de demanar-l’hi i em va dir: “Que no! Jo no escric cançons ni produeixo, això ho faràs tot tu”. El que vaig fer va ser enganyar-lo perquè vingués cada dimecres a la tarda a casa meva i parlàvem. M’explicava les seves històries, que són aclaparadores, no caben en un llibre.
Manté contacte amb nombrosos artistes.
Tinc molt bons amics que han estat i continuen sent els meus ídols. Amb Antonio Orozco tinc una relació pràcticament familiar, literalment, però també tinc molta amistat amb Alejandro Sanz, amb Pablo Alborán, amb Fonsi, amb Laura Pausini, gent que et pots quedar a dormir al seu sofà.
Aquest microcosmos potencia la creativitat?
Absolutament, tinc un superpoder, que és robar-ho tot, els
robo l’ànima perquè m’agrada molt escoltar-los. Continuo sent el petit de tots, l’últim que ha arribat, i això em dona
l’avantatge que escolto moltíssim i jugo a continuar imaginant i somiant-hi.