Tenim mala reputació, fins i tot a la consulta del dentista. “Oh, boques de mala vida!”, exclama l’odontòleg amb el far al front mentre burxa entre queixals desgastats de tant serrar perquè surti la paraula precisa. Vaig recordar aquell popular adagi que demana: “No li diguis a la meva mare que soc periodista, ella creu que soc pianista en un bordell”. Perquè, si la fama dels polítics és dolenta, la dels periodistes és demolidora. I revalida la idea que sempre és millor fer les notícies que escriure-les o llegir-les. Entre la ciutadania, la professió espanta tant com entreté. “manipulació”, “massatge”, “vòmit”... Així acusa la plaça calenta al ser revoltada per un periodista que sembla actuar de missatger del poder. O això creuen.
És cert que algunes plomes prefereixen el púlpit al pressentiment d’aportar una mirada fora del tòpic, i fan servir el seu altaveu per incendiar amb el sermó. Són els nostàlgics, que continuen menyspreant la influència de Twitter i s’apoltronen a la seva columna grega, amb la base, el fust i el capitell.
El glamur es va evaporar fa anys, a més del prestigi i els mitjans. Vivim temps precaris, per bé que la informació és un dels principals entreteniments globals. A la cadena de paradoxes les entrevistes ja se solen fer per Zoom: s’estalvia, sí, però no es pot olorar el personatge. En canvi, es multipliquen les finestres d’opinants que ensumen el món i els seus voltants com si tiressin el tarot.
Si la fama dels polítics és dolenta, la dels periodistes és demolidora
Potser per tot això, va sorprendre que Yolanda Díaz li confessés a Jordi Évole que en una hipotètica III República li agradaria tenir de president Iñaki Gabilondo –hauria mostrat més sororitat anomenant Júlia Otero–. Un periodista, sí, significat ideològicament però amb una trajectòria professional irreprotxable. Rigorós, assenyat, instructiu i alhora amè, i bon coneixedor de la condició humana. Molts en van sortir amb les mans al cap i es van fer més monàrquics. Però el més interessant de l’exemple de Díaz és que, elegint una figura d’una professió tan baquetejada, posava damunt la taula l’esperit de mediació i el compromís amb la veritat.
Aquesta setmana he participat en un col·loqui a la Fundació March, amb Daniel Gascón, sobre l’articulisme espanyol. El primer que ens van preguntar va ser quantes vegades havíem estat censurats. “Mai”, vam afirmar tots dos, frescos i ufans, dos exemples reals de la llibertat d’opinió en l’extravagant premsa espanyola. Practicants d’aquella vella artesania, la de fer articles entre la política i la poesia que deia Umbral, vam conversar sobre la necessària pluralitat dels mitjans i el risc de sentenciar. I de com hi ha columnes que, en lloc d’il·luminar, enfosqueixen encertadament.
Practicants d’aquella vella artesania, la de fer articles entre la política i la poesia que deia Umbral
Abans de la xerrada vaig rellegir els enginyosos consells del mestre Paul Johnson al futur bon columnista: coneixements (però mostrats amb discreció, sense aclaparar), lectures al cap, varietat temàtica sense allunyar-se de la quotidianitat, instint per a les notícies. I, per bé que molts articles siguin personals, que no pequin mai d’egocèntrics.
Com a consell bonus, l’audaç i alhora molt conservador Johnson, afegia: “La vida és trista per a la majoria de la gent, sens dubte també per al columnista. Però, com a Pagliacci, es tracta de no mostrar-ho i continuar amb l’espectacle”. L’allau de notícies no s’ atura, igual que les muntanyes d’escombraries; envelleix de pressa i s’enterra malament. Però sense sortir de la realitat, em dic, caldrà apuntar a la bellesa que s’amaga i alleugerir la columna.
Lee también
