El cronista viu l’experiència.
Es disposa a entrar a la zona de descans dels tennistes, a la piscina de la casa club, i per això se submergeix en un passadís de criatures que vociferen, sostenen gegantines pilotes de tennis, i fotos per firmar, i gorres. I esperen i esperen, i a tot aquell que entra al recinte li pregunten:
–Quan surt Alcaraz?
–Quan arriba Alcaraz?
–Quaan ve Alcaraz?
–Després, després... –els contesta el cronista, que passa de pressa i amb el cap cot.
Apressat, l’articulista deixa enrere el passadís i entra en aquell espai de relax on Khatxànov juga amb la seva criatura mentre la mare, altre cop embarassada, contempla l’escena, i Tiafoe avança lent i balancejant-se, i Alcaraz...
“Si estic a la primera ronda, m’enfoco
en la primera ronda; qualsevol em pot guanyar, això penso”
Alcaraz no hi és.
Perquè Alcaraz està pilotejant a la pista 18, ara amb Roberto Bautista, espàrring de primera magnitud, com als dies previs ho havien estat Denis Shapovalov i Casper Ruud.
I el teenager passa així un parell d’hores, pilotejant com fan els tennistes, pilotejant a tota hora, i al final ve, sempre amb la seva gent, Juan Carlos Ferrero, que és el seu entrenador i fa vint anys va ser número u del món; Juanjo Moreno, que és el seu preparador físic, i Albert Molina, que no se separa mai del seu pupil.
Alcaraz arriba a la fi al passadís, i des de l’espai de relax, el cronista sent la cridòria:
–Carlos! Carlos!
I el geni del tennis s’entreté, sempre ho fa. Demana un bolígraf i es disposa a gargotejar el seu nom entre les criatures que s’obren pas a cops de colze, i l’aplaudeixen i l’ovacionen.
Lee tambiénAlcaraz: i el tennis torna a les seves mans
És l’home de l’any.
(I més encara, després de l’absència del convalescent Nadal.)
(...)
Bé, ara ja és dimarts i Alcaraz saltarà a la pista. Hi saltarà a primera hora de la tarda, on l’espera el portuguès Nuno Borges.
Borges (26) és la 79a raqueta del món, el millor tennista portuguès dels últims anys, i aquest dilluns, sense immutar-se gairebé després de sumar un 6-2 i 6-3, ha despatxat Il·lià Ivaixka, tennista sense escut (no es reconeix la bandera bielorussa).
–No m’importa qui tinc davant –diu Alcaraz quan li pregunten–: jo no miro qui ve més enllà. Si estic a la primera ronda, m’enfoco en la primera ronda. Sempre penso que qualsevol em pot guanyar.
És un pensament legítim, i més en un esport com el tennis: si la puntuació fos a 100 punts i un tennista estigués guanyant per 99-0, encara no hauria guanyat el partit.