El debut literari de Juana Dolores (El Prat de Llobregat, 1992) amb Bijuteria (Galerada, 2020) premi Amadeu Oller, va fer molt de soroll, sobretot arran de les seves opinions controvertides, que la van posar sobre el mapa i a l’ull de l’huracà, especialment a les xarxes. Escriptora i actriu amb vocació d’enfant terrible, avui presenta al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa (19 h), amb performance inclosa, presenta un nou llibre, Rèquiem català. I si una nació desfila per una catifa vermella (Edicions Poncianes), un text breu a proposta del compositor Marc Migó.
Després de Bijuteria i dues obres de teatre, un rèquiem.
El Cor Canta va demanar a Marc Migó una peça per estrenar a L’Auditori –estrenat el 5 de març passat– i ell va pensar en el format de rèquiem nacional, com el Rèquiem alemany de Brahms, que ha sigut la banda sonora del llibre. Jo soc molt lenta escrivint i molt perfeccionista, me rayo muchísimo, necessito el meu temps i tot i que vaig tenir moltes propostes d’encàrrec de grans editorials, escriure per encàrrec me pone muy nerviosa i em crea molta angoixa, perquè li dec alguna cosa a algú que normalment és una empresa. Però no m’hauria imaginat mai la possibilitat de fer de llibretista.
Li va fer il·lusió.
M’atreia molt, i escriure, pensar o imaginar un rèquiem català era un repte. Jo venia de moltes trifulgues i polèmiques a nivell nacional, sobretot per la meva ideologia marxista i independentista, més que per la qualitat de la meva literatura, és supercutre i supertrist, però em semblava una manera de seguir reflexionant sobre què és Catalunya i fer-ho des d’una perspectiva catalanista, més que independentista, que no son excloents.
Lee también
Es va cenyir a la música?
La condició és que em deixin fer el que vulgui, però vaig informar-me molt sobre l’estructura dels rèquiems, en vaig escoltar molts, volia que tingués tres parts perquè per mi el número 3 és molt important, i les parts tenen el nom d’algunes de les parts mítiques i típiques del rèquiem, perquè volia una referència formal, que hi hagués relació amb la tradició, sempre des d’una perspectiva contemporània, sobretot perquè com a escriptora m’agrada ser rigorosa i prendre’m seriosament el fet d’escriure.
Al llibre qui parla és una nació.
Una nació, sí, i no la nació, la tria és important. Però una nació soc jo, està identificada totalment en la meva persona, i es presenta no només com una figura desitjable tot i que ha perdut el poder de seducció, sinó que hi ha un poder sobrenatural, amb la seva faceta més monstruosa, i ella n’és conscient, però també és vella i també té cor i també té mans i també té sexe. Conviuen allò natural i allò no natural, allò meravellós de la màgia i allò no tan meravellós sinó terrorífic per ser no humà. Jo vivia aquests paral·lelismes, era un moment molt trist de la meva vida, i quan estàs trist no simplement plores, també fas mal a la gent que estimes, en aquest cas al meu company des de fa un any i mig.
I li feia mal.
Li feia mal perquè estava boja. Marguerite Duras en una entrevista diu “estava escrivint i de cop i volta em vaig trobar cridant i no sabia per què cridava, no sabia per què cridava i cridava perquè tenia por de tornar-me boja”. Aquest era el mood del rèquiem.
Una crisi global
“La meva crisi sentimental estava molt lligada a una crisi política i literària”
I es va filtrar en l’escriptura.
Tota la crisi sentimental i la crisi de sensibilitat estava molt lligada a una crisi política i una crisi literària. Política per tants anys de procés, una època de desenganys.
I literària?
Per la crisi de la literatura catalana actual, sense avantguarda organitzada, perquè representada per individus no té gaire sentit. Ens convertim en personatges en comptes de formar un grup impulsor que reflexioni sobre la nostra literatura. La literatura catalana és molt pobre, però això no vol dir que no hi hagi coses meravelloses.
Una amistat
“Albert Roig és un dels millors, si no el millor poeta català viu després de Dolors Miquel”
Massa capelletes?
No tinc amics escriptors, la veritat. L’únic que considero el meu amic és l’Albert Roig, un dels millors poetes, si no el millor poeta català viu ara mateix després de Dolors Miquel. El guant de plàstic rosa de Miquel és el gran llibre de poesia del segle XXI, i La dona que mirava la tele és genial, i per mi va ser molt important. El que em crea rebuig, i és una equivocació, és que els escriptors catalans ens pensem que per escriure en català ja som excel·lents, o que només puguem reivindicar la nostra pròpia cultura catalana. No hi ha tant a reivindicar i no passa res, perquè som un país petit. Si fóssim més grans, tindríem més merda i més coses guais, és una qüestió de proporció. Tenim molt poca autocrítica. Però tot i que no tingui amics escriptors ni poetes, així a la brava, he fet més feina col·lectiva interessant que qualsevol d’ells. I acabo de muntar i de crear la meva pròpia productora, Castillo de Diamante, per ser lliure i ser independent a nivell escènic, sobretot. Jo puc enviar a la merda i odiar molts escriptors i poetes perquè siguin uns cutres i uns horteres però sabré valorar la seva obra.
Un país petit
“Si fóssim més grans, tindríem més merda i més coses guais, és una qüestió de proporció”
Veu molt de sentimentalisme patriòtic, avui.
Un sentimentalisme identitari, bàsicament, però no té res a veure amb tenir en compte la sensibilitat com un espai a reivindicar i polititzar. Perquè el capitalisme ens està burocratitzant i sistematitzant com a individus: portem vides totalment mecàniques i enfocades en la producció. No hi ha espai per fer política des de l’afectació de la sensibilitat individual, i escriure és la meva forma de vehicular-ho sense que em porti al desordre o al caos. Però per escriure jo he de llegir, he de conèixer la meva tradició, la meva cultura, i aquest també és un compromís polític.
Literatura sensible
“Escriure és la meva manera de vehicular la sensibilitat sense que em porti al caos”
Al Rèquiem català hi ha un element religiós constant.
Hi ha l’element religiós cristià, però també pagà, intento fer aquest sincretisme. M’interessa la mitologia, i el cristianisme es pot entendre com a mitologia. Ara estic obsessionada amb la figura de les fades en l’època medieval a partir del segle XII, sobretot a partir dels textos de Maria de França. M’interessa molt dialogar amb la tradició i amb la cultura popular.
Juana Dolores
On són els savis, els mestres de la llei, els que saben discutir?, diu al llibre.
En aquest país hi ha falta d’intel·lectuals i es maltracta i s’ignora els pocs que hi ha: el buit de no poder dialogar amb ningú.
I això té a veure amb el país?
Té a veure amb el capitalisme i la seva fase neoliberal. Òbviament ens afecta en clau de país, però també en clau d’Estat. La cultura europea està de capa caiguda, vivim en una mediocritat cultural absoluta i la universitat està totalment burocratitzada i sistematitzada i la manera d’accedir-hi és complir precisament la burocràcia i la sistematització que t’exigeix.
“La feminitat supera en dons qualsevol altra potència”, escriu.
L’imaginari femení m’interessa molt com a estètica, en un aspecte més literari, artístic o més ideològic. Defenso la feminitat com un llegat cultural amb el qual podem crear pensament crític feminista, com un llegat tradicional més cultural. No m’espanta la dicotomia entre naturalesa i societat, ni entre dona i home, i això no significa que després no tingui una opinió política respecte a la construcció del gènere, que és social i cultural, òbviament, i injusta en molts sentits. Però per escriure em serveix com un color de la paleta per pintar. Ara, potser d’aquí a deu anys estic escrivint sobre una altra cosa. La feminitat té una cosa que mai tindrà masculinitat que és aquesta espècie d’idealització i sacralització, que òbviament en alguns punts ha jugat en la inferiorització. Bijuteria és un poemari d’amor que no planteja una reflexió profunda sinó més aviat una ruptura d’estil amb tota la literatura catalana contemporània fins ara. Fa poc em vaig adonar que I si una nació desfila per una catifa vermella és un text sobre l’amor, però també un mite sobre la nació catalana des d’una perspectiva femenina i sobretot glamurosa i també amb una mica de vacile, perquè estic farta que Catalunya sembli tan avorrida.
Vacil·larés part de Juana Dolores.
I de la meva obra. Per exemple, Bijuteria té connotació de vacile, i amb dimensió femenina i feminista. L’obra de teatre Juana Dolores: Massa diva per a un moviment assembleari ressalta el fet de ser diva. Després la peça audiovisual Miss Univers, que vaig escriure, interpretar i dirigir, i també forma part d’aquest imaginari, com Hit me if I’m pretty, la meva última obra de teatre, perquè és un míting. I si una nació desfilant per una catifa vermella, interpretant la nació, jo crec que és bastant vacileo, no?
Juana Dolores
Sobta perquè ho fa una dona?
No tant perquè sigui una dona sinó perquè ho faig des d’una perspectiva elegant, glamurosa, desacomplexada i imaginant una nació com si fos una celebrity, catalana en aquest cas.
La part de fotografies del llibre obeeixen a aquest impuls de celebrity ? Sorprèn en un llibre de poesia, però bé que quan la Rosalía o Björk o Iron Maiden, treuen un disc hi ha un munt de fotos i sembla la mar de normal.
Sí. Jo no li trobo cap mena de problema, però és cert que quan vaig publicar Bijuteria molta part de la literatura catalana deia que jo estava fent la performance i el xou perquè era actriu i perquè venia del món de la faràndula. Cosa que no pot tenir menys a veure amb mi, perquè no tinc amics actors ni actrius, vull dir, no tinc cap amic del món del teatre. Hi ha un poema que vaig escriure després de Bijuteria que es diu Cariàtide 2, que deia “Déu no distingeix entre actrius i poetes”. Al final jo soc una actriu també, i al llibre interpreto aquesta nació no només personificant-la literàriament en la meva individualitat sinó també interpretant-la en les fotografies. Les fotografies no són unes fotografies de moda, realment hi ha una interpretació de la nació catalana. Jo crec que al no ser el meu segon poemari, aquest llibre, perquè al final és un text breu que és un rèquiem que acompanyo amb dos textos poètics i narratius a part, li dona un sentit d’artefacte al llibre, d’artefacte polític i artístic. Jo seguiré en aquesta línia, però sobretot vull publicar molts llibres. He trigat massa a escriure aquest perquè estava malament. Estava dissociada entre la meva persona escriptora i la meva persona militant.