‘Verso suelto’
Parla la Sandra, una dona. La Sandra explica la seva història a Verso suelto (Destino), novel·la d’ Use Lahoz, a qui no li costa de ser dona, ja que un bon escriptor pot ser el que vulgui. La Sandra és, com també ho ha estat el novel·lista (“ja no”, aclareix), un vers lliure, espars. Lahoz dedica aquesta novel·la “a Ignacio Martínez de Pisón, verso firme”, perquè Pisón és el seu amic i mentor i perquè té “la vida més estable i sedentària que conec, sense viatges ni aventures... i quin gran escriptor!”, s’admira l’errabund Use Lahoz. Ara només viatja entre Barcelona i París (“la ciutat que no deixa d’ensenyar-te mai, meravellosa per imperfecta, que no permet que et sadollis”). I Lahoz m’enumera els seus plaers: Jean Prouvé, la cuina Nikkei, matinar, veure i jugar a bàsquet amb el seu fill... I riure.
Use?
D’ Eusebio.
Lahoz?
Un cognom d’ Aragó.
Però és barceloní, vostè.
I Barcelona batega en tot el que he escrit. Cinc novel·les. Ai, la novel·la...
Què?
L’escrius amb expectatives de futur però t’organitza el passat.
Quines expectatives?
L’acabaré? Es publicarà? Serà llegida? Agradarà? Quina feina tan rara.
I organitza el passat, diu?
L’ordena i li dona sentit.
Què ha entès del seu passat?
Que vaig ser un vers lliure, espars.
Defineixi vers lliure.
No rima. No encaixa. Va per lliure, contra corrent... Sé del que parlo.
Per què?
Vaig cursar Humanitats perquè un dia el fill de Montserrat Roig em va dir: “Ensenyen a escriure”. Després no vaig encaixar en cap feina, parella, societat... I vaig fugir!
On?
A Itàlia, després a l’ Uruguai, després a Cuba, després a l’ Alpujarra, i a París...
Què va aprendre de tant viatge?
Viatjar et canvia, llegir et canvia, però més et canvien les persones que coneixes.
Quina persona l’ha canviat més?
El meu tiet Pablo: em va guiar en lectures, música... Vaig aprendre a mirar a través de l’art. Però un dia ell va partir de viatge.
On?
Es va exiliar a Mèxic. Jo tenia nou anys. Vaig patir tant de perdre’l! A la capçalera del meu llit hi havia la seva foto i la seva adreça: Mesones 36, Manzana 10, Lote 37.
Li escrivia vostè?
Escriure-li cartes em va fer escriptor.
Quin tipus d’escriptor?
La memòria és la meva guia.
I el viatge?
Em porta de sorpresa en sorpresa, al perpetu inici que és, per a mi, la felicitat.
La infelicitat, per tant, què és?
Sentir-te sadollat, sense curiositat.
I la cultura atia la curiositat.
Sí, el tiet Pablo em va ensenyar a ser feliç.
Potser per això ha viatjat vostè tant.
I he acabat a París impartint una assignatura sobre exili i “desexili”.
“Desexili”, què és?
Tornes al lloc d’on vas sortir... i ja no és el lloc que vas deixar. Però l’exili, per a altres, pot ser lluminós, ser creatiu!
Com és el seu París?
Pot ser fred, gris, dur, hostil... És imperfecte... i inacabable per a la cultura.
Una mica regirada, avui.
És la capital del país de la revolució!
Continua escrivint?
La pilota de la infantesa s’ha convertit en pàgina per escriure: és la meva manera de continuar sent nen, de jugar, de ser lliure.
Va escriure poesia?
De jove vaig ser imprudent, sí, però avui no se m’ocorreria. La poesia és l’art major, reservat a forces de la naturalesa: Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Claudio Rodríguez...
Què és escriure?
Una possibilitat d’esmenar la vida i una entrega emocional.
Fins a quin extrem?
La cultura, la bellesa, l’art, el coneixement són, per al ric, caprici o entreteniment, joc. Per al pobre, salvavides, refugi, necessaris desesperadament, veritat veritable.
És el seu cas?
No podria viure d’esquena a la bellesa. M’entrego a la literatura desesperat.
Què explica en la seva última novel·la?
Que davant el desig carnal, val més acudir-hi, malgrat que després faci mal.
És un bon negoci?
Si la vida et convoca, no t’absentis! Val més haver provat la vida.
A la piscina de cap, per tant?
Posats a penedir-te, millor que sigui del que vas fer que del que no vas fer.
Quina pàgina li ha sortit brodada?
La de la mani des de plaça Universitat amb una noia pija que va de pobre.
Què més explica?
Que el plaer té les seves edats: el plaer de l’amistat, el plaer carnal, el plaer del coneixement... i el plaer d’escriure!
On és mou ara?
M’he repartit en tots els personatges.
Satisfactòriament?
Tres anys ajustant comptes amb el passat, escrivint, rectificant... És temps aprofitat o és temps dilapidat?
No ho sé, vostè dirà.
És amor a l’art. Una dolça condemna. Perquè no és un negoci rendible materialment, només hi ha rendibilitat emocional.
I què li toca ara?
Deixar d’escriure. Sí, tant de bo m’abandonés la necessitat d’escriure... Deixar d’escriure, deixar d’escriure... aquell somni impossible!