Les potències i els imperis no s’esvaeixen i cauen d’un dia per l’altre. El declivi és lent, imperceptible, culturalment molt ric i el benestar de les elits dirigents sembla assegurat per les generacions que vindran. La decadència de la Grècia de Pèricles dura dos segles i la seva influència es va prolongar en la potència naixent de Roma. Van passar per grans tragèdies internes, guerres i lluites fratricides i, en el cas de Roma, amb nou dels dotze últims emperadors assassinats per rivals, parents o col·laboradors de confiança. Però el llegat cultural, la matriu del pensament occidental, ens ve d’ Atenes, Roma i Jerusalem, i ha perdurat fins als nostres dies.
Els imperis d’ Espanya i d’Anglaterra van tenir dos segles d’esplendor, de riquesa i de creació artística i cultural fins que va començar un declivi lent, crepuscular, agonitzant, i es van conformar a ser les metròpolis de potències i les referències culturals que van ser durant moltes generacions. El domini va ser substituït pels lligams de la llengua, el dret i la imitació mai aconseguida de qui van ser els seus amos i protectors. La Gran Guerra del 1914 va trencar els equilibris del segle XX que van donar pas a llargues etapes de guerres i conflictes però també a una transformació radical de les societats escarmentades pels qui aspiraven a crear pobles purs, el cas del nazisme, o els que pretenien construir l’home nou, com ho van planejar Lenin, Trotski i Stalin.
El cas és que el gran vencedor del segle XX, segons l’historiador marxista Eric Hobsbawm, van ser els Estats Units, que van participar juntament amb els aliats i Stalin en la derrota de Hitler, i mig segle després, van derrotar sense disparar un sol tret la Unió Soviètica, que se’n va anar en orris per no poder assolir la capacitat econòmica, militar i industrial dels Estats Units. La llarga batalla de la guerra freda la guanyaren els nord-americans.
El dia dels atemptats a les Torres Bessones de Nova York, l’11 de setembre del 2001, nou-cents mil marines estaven embarcats i eren senyors dels mars i oceans. La pax americana no era fàcil, però la superioritat militar i estratègica feia inexpugnable un imperi que no volia conquerir territoris sinó imposar la seva hegemonia cultural empaquetada en la democràcia com el menys dolent dels sistemes de govern.
Els Estats Units han de competir ara amb les noves potències que han aprofitat els grans avenços tecnològics nord-americans per plantar cara a la cultura i el relat que ha potenciat la socialització global del coneixement i ha creat un competidor de primer ordre, que és la Xina, i ha despertat una Rússia humiliada que pensa més en termes del passat que a ser un país modern i lliure. Europa ha refet la cohesió interna i ha reparat els ponts atlàntics trencats durant el mandat de Donald Trump. Putin n’és el responsable.
Les democràcies són tan fràgils i inestables que sobreviuen precisament perquè són més humanes
La batalla cultural es planteja avui entre democràcies i autocràcies amb la idea que l’eficàcia cau de la banda de l’ordre, de la disciplina i de la negació de les llibertats. Però les democràcies són tan fràgils i aparentment tan inestables que sobreviuen precisament perquè són més humanes i s’adapten millor als canvis que les obliguen a reformar-se.
La pregunta que flota en l’imaginari col·lectiu occidental és si és millor seguir en societats confrontades internament o bé abandonar-se en braços de salvapàtries i populistes que prometen paradisos inexistents. En aquest sentit penso que és molt rellevant per a la supervivència del model de vida occidental que Donald Trump no torni a ser president americà. Els populismes haurien guanyat.
Lee también
