Quan fa uns dies Emmanuel Macron va declarar que les masses no tenien la legitimitat que té el poble representat pel seus electes, no podia ignorar que conjurava un espectre. I Rousseau no va trigar a entrar a les xarxes socials del bracet de Clémentine Autain, periodista i diputada de La França Insubmisa a l’Assemblea Nacional, que li va recordar en una piulada que des que el ginebrí va publicar El contracte social se sabia que la sobirania no es delegava, que els electes no n’eren propietaris i que el poble ha de ser escoltat i respectat quan es manifesta. Han passat 261 anys des que es va posar en circulació aquesta obra, però el fantasma de Jean-Jacques Rousseau torna a rondar per Europa i a enardir els que surten als carrers a França, com quan els sans-culottes van prendre la Bastilla o van assaltar les Tulleries per impulsar una revolució que va acabar en naufragi.
A El contracte social es diu que el poble és el sobirà i que els membres del poble sobirà només poden obeir com a súbdits les lleis que ells mateixos s’han donat. Que la sobirania no es pot deixar en mans de representants és només un corol·lari d’aquesta afirmació. No significa que el poble no pugui delegar en legisladors que redactin les lleis o en governs que les executin, sinó que aquestes lleis només obliguen perquè responen a la voluntat general i que els governs només són legítims quan no actuen en la seva contra. Tot això resulta un pèl metafísic, com l’existència d’una realitat anomenada “poble”. Però Rousseau va mirar que la seva teoria toqués de peus a terra imaginant mecanismes constitucionals capaços d’impedir que aquells qui redactaven i executaven les lleis usurpessin una sobirania que no els correspondria.
El ginebrí ja va imaginar mecanismes per impedir que els que redacten les lleis usurpin la sobirania
Aquest plantejament rousseaunià va inspirar una proposta que ha protagonitzat un dels debats més interessants de la política francesa durant aquests últims anys, la d’incloure en la Constitució el referèndum d’iniciativa ciutadana (RIC), que es va convertir en una de les principals demandes de les armilles grogues i que ha estat defensada tant per la França Insubmisa de Mélenchon com pel Front Nacional de Marine Le Pen. Un cop recollides les firmes necessàries no per sol·licitar-los, sinó per exigir-los (una característica que els distingeix de consultes semblants no rousseaunianes), aquests referèndums permetrien d’aprovar o de rebutjar projectes de llei proposats per iniciativa popular, derogar o mantenir lleis elaborades pel Parlament, revocar o mantenir un càrrec electe o convocar una assemblea constituent. La proposta del RIC, que, en la seva formulació bàsica, no garanteix la protecció de les llibertats i els drets de les minories, no és una bona solució, però posa en evidència quin és el problema. No és estrany que, a França –que viu instal·lada en una crisi de legitimitat del sistema de representació perquè molt ciutadans la perceben com una república oligàrquica–, trobis Rousseau fins a la sopa.