El Messi de l'òpera dirigirà la primera Tetralogia de Wagner que coprodueix el Liceu

Malgrat la seva dilatada trajectòria i una sòlida tradició wagneriana, el Liceu es llança per primera vegada a la història a produir, conjuntament amb la Monnaie de Brussel·les, el gran cicle operístic que és L’anell del Nibelung ( Der Ring des Nibelungen en alemany). Aquestes 16 hores de drama musical, com preferia anomenar-ho Wagner, que suposen un Everest per a tot director d’escena que es preï, arribaran a Barcelona amb la firma de qui avui dia és un dels directors d’escena més desitjats: l’italià Romeo Castellucci, un arquitecte-filòsof profètic, artista visual, dissenyador i dramaturg, que amb la seva particular cerimònia ètica i estètica fa anys que revoluciona la manera d’entendre el gènere.

“Poder presentar un Ring és un somni per a qualsevol teatre d’òpera del món, però dins la tradició de Wagner amb el Liceu, hem de parlar d’esdeveniment d’importància. I afegit al fet que és una coproducció de Castellucci, ja és un must que anuncia una aproximació ritual d’excepció”, assegura Víctor García de Gomar, director artístic del Gran Teatre, per qui l’artista italià és un actiu per a la supervivència de l’òpera. “La recodifica, i reflexionarà sobre el món d’avui a partir del compendi d’emocions humanes que és la Tetralogia ”.

Després de la pandèmia hi ha un refloriment de l’ Anell . Cada teatre vol aixecar el seu, de Viena a la Scala, el Covent Garden o el Met. París ja va anunciar el seu, dirigit per Calixto Bieito. L’obra ja va suposar una revolució estètica, filosòfica i artística quan el 1876 Wagner va exposar els principis de la seva nova doctrina, inspirada en la tragèdia antiga. En l’intent d’unir art i societat, l’anomenada obra d’art total ressorgia de les cendres, amb Wagner basant-se en la mitologia nòrdica i desplegant 34 personatges amb qui narra la perversió del món quan es renuncia a l’amor per conquerir el poder.

Altres noms destacats

Kosky, Txerniakov i Bieito, també en el futur al Liceu

La poc programada faula operística de Leos Janácek La petita guineu astuta és també a la llista de coproduccions del Liceu que es veuran pròximament. En aquesta obra el teatre va de bracet amb la Bayerische Staatsoper de Munic, on fa un any es va estrenar el muntatge de l’infal·lible Barrie Kosky: una lectura profunda de l’obra que té poc de conte de fades i més del naturalisme de Txékhov. D’altra banda, tal com va anunciar el coliseu líric barceloní, en pròximes temporades presentarà també en coproducció amb Munic Guerra i pau de Prokófiev, en què es combinen drama social i crònica històrica amb el segell del director Dmitri Txerniakov, una altra figura destacada del panorama escenicomusical. I també produirà Juli Cèsar de Händel juntament amb la Dutch National Opera i amb Calixto Bieito.

La Monnaie oferirà els dos primers títols, L’or del Rin i La Valquíria , la temporada que ve, sota la batuta d’ Alain Altinoglu, i deixarà per a l’altra Siegfried i El capvespre dels déus . Per la seva part, el Liceu començarà a programar el 2026-2027, quan és possible que Josep Pons ja no sigui al comandament musical de la nau. I no les servirà de dos en dos –com el 2003 i el 2004 amb la producció de la Staatsoper Berlin dirigida per Harry Kupfer–, sinó que recorrerà a la lògica d’un teatre que no es pot permetre programar més d’una desena d’òperes per temporada: fer-ne una per temporada, opció que va seguir del 2013 al 2016 amb la producció mediambientalista de Robert Carsen procedent de l’ Òpera de Colònia.

“Reflexionarà sobre el món d’avui a partir del compendi d’emocions humanes que és la ‘Tetralogia’”

El Liceu es reivindica, sens dubte, internacionalment amb aquest repte, digne del Festival de Bayreuth, que va fundar Wagner. La directora artística del certamen i besneta del compositor, Katharina Wagner, no ha trucat de moment a Castellucci. Tot i que la seva cosina Nike Wagner ja va manifestar el desig de veure una cosa seva al certamen. Ho va comentar a aquest diari durant la visita al Liceu el 2011. Entre funcions de Parsifal , va assegurar que acabava de veure aquesta mateixa òpera a la Monnaie, dirigida precisament pel director italià, llavors en procés d’enlairament al món de l’òpera. “M’ha semblat meravellosa, allunyada de la tradició alemanya, sincera amb la música”, va dir Nike Wagner llavors, assedegada d’una altra mirada sobre les òperes del seu besavi i d’un Parsifal “que no reflecteixi necessàriament la tradició i els problemes alemanys”.

Coneixedor ja llavors del llenguatge operístic, Castellucci va hipnotitzar els espectadors de l’època amb el seu halo de performance , de manera el teatre belga va mantenir una estreta col·laboració que es va traduir en l’ Orphée et Eurydice , de Gluck (2014); La flauta màgica , de Mozart (2018, primera part en blanc, segona en negre); Jeanne d’Arc au bûcher , d’ Honegger (2019), i el Rèquiem , de Mozart (2022). Però tindrà res a veure el seu Parsifal amb la lectura que faci de Wagner a l’ Anell ?

“És un acostament totalment diferent –explica De Gomar–. Mentre que Parsifal és un viatge espiritual, aquí la de Castellucci seria una aproximació més carnal. Planteja, d’una banda, una cerimònia estètica amb elements molt singulars, que és el que el distingeix de molts altres directors d’escena, però alhora a l’ Anell som davant un compendi de les emocions humanes. Parlem de la carnalitat perquè els germans
i Sieglinde comencen una relació incestuosa a consciència; hi ha corrupció, infidelitats, abusos de poder, distracció del planeta..., però alhora hi ha elements molt morals, com ara la Fricka, la dona del déu Wotan; l’autocomplaença del mateix Wotan; l’amor filial entre ell i Brünnhilde... Totes aquestes emocions humanes que en la mirada de Castellucci serviran d’advertència i reflexió sobre el comportament de la humanitat avui”.

A Castellucci no se’l veurà assumint muntatges de trames trepidants de Verdi, però sí títols que s’acosten més a una cerimònia. Amb els que aconsegueix transcendir i escapar de la forma, fer una crítica social i llançar un halo d’esperança a la humanitat. Així, ha escenificat des de Mahler fins a la Passió segons sant Mateu de Bach, o Moses und Aron , quarta òpera de Schönberg, amb què va debutar a l’òpera de París el 2015 i que l’any següent va portar al Real de Madrid, i va avivar incendis pel fet de situar en escena un toro charolais d’una tona i mitja. Però la bèstia negra dels puristes és, arribats a aquest punt, el nen bonic de les principals places: el festival de Pasqua de Salzburg li va brindar Barbazul de Bartók, amb Teodor Currentzis a la batuta.

Per la seva part, Barcelona ha gaudit dels seus radicals muntatges teatrals plens d’apocalipsis íntimes (al Grec, la seva trilogia sobre La Divina Comèdia ), i des de Temporada Alta volen que porti les seves últimes avantguardes, com aquest Tercer Reich que va mostrar l’última edició... Un dispositiu que projectava tots els substantius del diccionari italià.

Lee también

Una heterodoxa Pasqua musical

Maricel Chavarría