Hi ha moltes raons que expliquen la malaise. França ara és una societat molt atomitzada. Havia estat molt homogènia: una fortíssima assimilació general enquadrava la pluralitat francesa. La cultura popular convivia amb una sofisticadíssima tradició literària; una mitificada cultura revolucionària era compatible amb una sòlida tradició catòlica. La fascinació cultural (París com a meca artística) convivia amb la joie de vivre hedonista: del marquès de Sade a la grande bouffe. Després del refinadíssim Proust, els escriptors del XX més estudiats eren el repugnant antisemita Céline i el lladre Genet (ho explica Edmund White a la biografia de Genet).
En aquella França sostinguda pel mite (incert, però consolador) de la resistència, els enfrontaments ideològics no travessaven mai el marc assimilacionista: no era més conservador el general De Gaulle que el comunista Marchais; havent coquetejat amb l’extrema droite, l’astut i equívoc Mitterrand reunia tota la gauche. L’assimilació ho abraçava tot: les llengües regionals desapareixien, Picasso era nacionalitzat, la minoria jueva dirigia la vida intel·lectual, l’humanista Camus, l’abstracte Sartre i la feminista Simone de Beauvoir disputaven duels de saló. Cada nom brillava de manera singular, com els vins, tan diferents de bouquet però tant francesos tots ells: del pillastre beaujolais al noble borgonya, passant per l’ambigu sauternes, dolç i amargant alhora.
Sense l’adhesiu de l’homogeneïtat, els fragments de la unitat francesa es descomponen. Cada part va a la seva. S’irrita la França rural buidada. París s’ha de blindar contra les banlieues . En temps de Twitter i TikTok, la gran cultura ja no mana, no regeix. Les elits prescriptores, antany admirades, ara fan ràbia (Macron n’és l’exemple més clar). Els migrants de les colònies africanes no poden ser assimilats. L’estètica revolucionària que Sartre va cultivar ara es tradueix en la idolatria de l’agitació per l’agitació. Si queden hereus de Zola o Camus, no se’ls sent: les xarxes fan massa soroll.
El pensament francès culmina amb el filòsof Foucault, que ha estat determinant, com és sabut, en la desconstrucció dels valors i creences socials (sense ell no existiria, per exemple, Butler i la idealització trangènere). Procedeixen de Foucault les desenes d’illes identitàries que han fragmentat la societat, cosa que deixa l’esquerra sense una base clara. L’esquerra francesa agonitza després de 40 anys de predomini del discurs liberal, però també desfibrada pels corrents identitaris (feminismes, islamogauche, ecologismes, animalistes...), que formen una suma impossible. Tot i que de tant en tant s’agrupen al voltant de les flames del rebuig, com les que estimula Macron.
Compartim amb ells el malestar; ja només ens poden transmetre la histèria
La dreta també s’ha fragmentat, tibada pels nostàlgics o reaccionaris de la França perduda, la França homogènia, la dolça França desapareguda. La fragmentació ha donat a Macron uns resultats enganyosos: molt de poder per a molt poca representativitat. França ha deixat de ser el que era; però no sap què és. No sap què té. La cinquena república no és representativa. L’economia és irreformable. El deute creix. El malestar no troba canalització política. L’ideal laic, republicà, asèptic, sense fonaments culturals compartits, mostra els límits: desconcert, rebuig, histèria. L’orfandat dels francesos és enorme. Atenció, que de França han arribat sempre els models! Fa temps que compartim amb ells el malestar. Ja només ens poden transmetre la histèria.
Lee también
