Xavier Aldekoa és un periodista que no s’ha de buscar darrere d’una taula. Si no se’l troba a la redacció, és que se n’ha anat a l’Àfrica. De petit va mirar un dia el globus terraqüi de l’escola amb els ulls de Joseph Conrad i va exclamar assenyalant el cor de les tenebres: “Quan sigui gran, aniré allà”. Avui l’Àfrica és la seva pàtria literària. Aquesta setmana ha recollit el premi Ortega y Gasset pel seu viatge pel riu Congo, que es va convertir en una sèrie de reportatges, fotografies i vídeos publicats a La Vanguardia.
Aldekoa no és un turista al continent africà: ha transitat per racons on ningú no s’atreviria a endinsar-se. Recordo el dia que em va explicar la seva experiència amb els nens soldats a la selva de la República Democràtica del Congo, que el van detenir a punta de kalàixnikov. Un d’ells portava la samarreta de Messi i era un esclau més a les ordres d’un cap rebel sense escrúpols. A Aldekoa el va salvar ser de Barcelona, que expliqués que coneixia el 10 i que els regalés samarretes, pins i banderes blaugrana a la canalla armada.
El periodista viatja sempre amb una bossa plena de productes de màrqueting futbolístic. Sobretot del Barça, però, per si de cas, també porta alguna cosa del Reial Madrid. A la revista Panenka va declarar que el futbol és una possibilitat de benvinguda i, quan les coses van malament, és la clau perquè puguin anar bé. Gràcies als gadgets del futbol, ha convençut policies corruptes i caps rebels. El futbol li ha servit per empatitzar amb individus que semblava impossible: “Fins i tot m’ha permès conversar amb qui em volia robar”.
Xavier Aldekoa ha salvat la pell més d’una vegada gràcies a una samarreta del Barça
El relat més impressionant que li he sentit és el dels nens que havien estat segrestats pels gihadistes de Boko Haram al Txad, que estaven traumatitzats per l’horror viscut: només s’expressaven quan hi havia una pilota pel mig. El futbol era la seva única medecina.
Aldekoa va declarar, al recollir el premi, que el periodisme en essència no ha canviat. I certament el periodisme continua sent explicar bones històries allà on passen. Una altra cosa és que alguns confonguin les xarxes socials amb els mitjans i el clickbait amb el reporterisme. Però mentre hi hagi periodisme, hi haurà esperança. En què? En el futur.
Lee también
