Fa vint anys, uns EUA presidits per George W. Bush i liderats per un grup de polítics neoconservadors van encapçalar, amb els seus aliats, la invasió de l’ Iraq, com una mostra de la seva aleshores hegemonia mundial. L’objectiu era enderrocar el president Saddam Hussein i edificar la primera democràcia àrab. Per justificar-ho no van dubtar a mentir i falsificar proves i presentar-les al Consell de Seguretat de l’ONU, segons les quals, el règim iraquià mantenia relacions amb Al-Qaida i disposava d’armes de destrucció massiva.
El que Washington va vendre pràcticament com un passeig militar –els aliats van entrar a Bagdad cinc setmanes després de la invasió– va derivar en una guerra de vuit anys, que va deixar una empremta de caos i conflictes regionals que encara perduren; va costar la vida a 4.000 soldats dels Estats Units i es va acabar convertint en un error històric. Bush així ho va reconèixer el 2008, Tony Blair ho va fer el 2015 i José María Aznar, el tercer pilar del tristament cèlebre trio de les Açores, encara ha de fer-ho. Després de la guerra, aquella foto feta a l’arxipèlag portuguès, amb Durão Barroso com a amfitrió, es va convertir en símbol del deliri d’un conflicte que va costar milers de vides, va fracassar en l’intent d’“exportar la democràcia” i no va fer més que alimentar les ideologies extremistes a l’ Iraq i l’enfrontament entre xiïtes i sunnites.
La il·legal invasió liderada pels EUA va ser un error històric que va desmembrar el país
Després de la guerra, la política iraquiana es va tornar més sectària i corrupta. Els EUA i els seus aliats van enderrocar Saddam però no van saber trobar-li relleu perquè no tenien cap pla per fer-ho. La conseqüència va ser la reactivació d’una violència insurgent que va acabar creant l’ Estat Islàmic, que posteriorment va donar lloc al califat a Síria. I la guerra va reforçar el paper de l’ Iran a la regió apadrinant franquícies xiïtes.
La intel·ligència dels Estats Units no va saber veure l’escenari ingovernable en què acabaria caient un Iraq que el dictador Saddam Hussein –un sunnita que va governar un país de majoria xiïta amb un partit únic, el Baas, secular i panarabista– havia controlat amb puny de ferro. El buit de poder va desencadenar una onada de violència que, entre el 2003 i el 2011, quan va acabar l’ocupació, va causar milers de morts, va propiciar el naixement de la facció iraquiana d’ Al-Qaida i va deixar una crisi econòmica, política i social, a més d’una guerra civil.
Van ser les conseqüències d’una invasió que va ser rebutjada per la majoria d’estats, en considerar que violava el dret internacional i no es basava en cap resolució del Consell de Seguretat de l’ONU. La reputació dels EUA es va veure també perjudicada pels casos de crims i tortures i el nom de la presó d’ Abu Graib es va fer tristament famós. Com és públic i notori, no es van trobar armes de destrucció massiva després de la invasió ni proves de connexions de Saddam amb els terroristes de l’11-S.
Avui, Iraq –que segueix sent el segon major productor de petroli de l’OPEP– continua afectat pel sectarisme, la inseguretat i la pobresa per culpa d’un sistema polític fràgil, inestable i corrupte. El règim intenta navegar entre la cooperació amb els EUA i la influència de l’ Iran, que patrocina diversos partits i milícies al país. El recent restabliment de relacions entre l’ Aràbia Saudita i l’ Iran pot tenir derivades positives per a l’ Iraq, i col·loca la Xina com la potència que ha fet possible a través de la seva mediació diplomàtica l’acord entre Riad i Teheran. Aquest creixent pes de Pequín a la regió és una altra derrota per a Washington.
Fa vint anys ara de l’inici de l’ Operació Llibertat Iraquiana, que havia de durar unes setmanes i es va convertir en una guerra de vuit anys, que va matar més de 100.000 civils iraquians i va costar 600.000 milions d’euros. I per a què? Uns prepotents EUA i els seus aliats van pretendre convertir l’ Iraq en una democràcia occidental, però el país lluita avui per mantenir la seva integritat territorial, la cohesió social i la unitat institucional, fracturades per l’herència deixada per la invasió que va liderar George W. Bush.