Pocs dies enrere coneixíem un altre cas de violència sexual entre menors. En aquesta ocasió, una agressió sexual múltiple comesa per un grup de menors a una nena d’11 anys a Badalona. Una agressió brutal que s’afegeix a un nombre important de casos de violacions múltiples comesos per menors.
Segons les dades dels Mossos d’Esquadra, un 38% de les víctimes ateses per violència sexual son menors (un 15% menors de 12 anys) i pel que fa al nombre de menors autors, s’ha multiplicat per dos en els últims anys. En aquest sentit les dades d’Interior conclouen que cada tres dies un menor de 14 anys comet una violació a Catalunya. Dades colpidores que ens deixen en xoc i que generen una forta incomprensió social sobre el que està passant amb les violències sexuals i els menors d’edat. El còmput general d’aquestes dades no deixa de créixer, segurament perquè hi ha més formació per poder-les detectar i perquè cada cop les noies i les dones les denuncien més.
Necessitem respostes per entendre què passa i per poder fer polítiques preventives
Però amb aquestes dades s’evidencia que no estem davant d’un fet aïllat, sinó que ens trobem fent front a un problema estructural que és imprescindible que analitzem perquè puguem elaborar el que és cabdal en la lluita contra les violències sexuals: les polítiques preventives.
Perquè segons diverses recerques sobre la matèria, no hi ha un perfil únic d’agressor. El perfil dels menors que cometen violacions és molt divers, però segons els estudis hi ha una sèrie de característiques comunes.
Per exemple, a diferència del que creu molta gent, normalment hi ha una coneixença prèvia entre els agressors i la víctima. Per tant, no sol ser un atac per part d’un desconegut sinó que en molts casos ja hi havia una certa vinculació prèvia (un element que sovint jugarà un paper de pressió sobre la víctima perquè no ho denunciï) .
Concentració contra la violació d'una nena d'11 anys a Badalona.(Joan Mateu Parra/Shooting)
D’altra banda i segons alguns estudis (Echeburua i Amor, 2020) també s’aprecia una manca evident d’educació afectivosexual (en un 96% dels casos), un consum precoç de pornografia mainstream (en un 70% dels casos abans dels 12 anys) que cosifica i hipersexualitza les dones i alhora naturalitza les violències sexuals. I per acabar, en un 26% dels casos, provenir d’entorns familiars violents, on potser també han estat víctimes de violència.
En definitiva, situacions de complexitat extrema que convergeixen i que requereixen d’un abordatge global des d’allò més individual a allò col·lectiu, passant per la família, els entorns educatius i, evidentment, la societat mateixa.
Lee tambiénLa violació de Badalona reobre el debat sobre l’edat penal als 12 anys
De fet, quan un menor és inimputable per la seva curta edat, s’esgota la via penal (sovint poc efectiva també quan parlem de canvi), i llavors és quan l’abordatge psicoeducatiu a mitjà i llarg termini sembla que dona bons resultats, perquè segons algunes experiències, la gran majoria no reincideixen durant l’etapa adulta. Aquests són resultats de programes implementats, per exemple, al Regne Unit, on les intervencions es fonamenten sobretot a prendre consciència de l’impacte de les agressions en els altres, rebre educació sexoafectiva i eines per a la gestió emocional i aprofundir en l’assumpció de responsabilitats.
Necessitem respostes per comprendre què esta passant amb aquests menors per poder dur a terme polítiques preventives, per evitar aquestes agressions i no tan sols ubicar-nos en la reacció i la punició. I sobretot, ara ens cal com a societat esdevenir una barrera infranquejable, i protegir i tenir cura de les supervivents i les seves famílies perquè és absolutament aberrant que després de tot el que han viscut, rebin amenaces de mort. Tot plegat, un masclisme que és una autèntica barbàrie!