Quan era petit, la mare em portava a casa de la Genoveva, una modista que cosia la meva roba de pàrvuls. Recordo que els mitjons els sargia amb un ou de fusta que li servia de punt de suport i la bata desfilada la deixava nova donant-li a la volanta i el pedal amb una màquina de cosir Singer. Era una dona entranyable i, potser per això, quan em treuen a ballar la paraula modista recordo la Genoveva en aquella època d’ atmosfera aclaparadora amb els últims vòmits de la dictadura. L’altre dia, llegint la gran informació de La Vanguardia i Crónica Libre , l’enyorança es va esquerdar al saber que als papers de Villarejo a Alicia Sánchez-Camacho la coneixien a la claveguera habitual com “la modista”. Una modista confecciona, modifica o arregla, tres verbs que defineixen la fosca feina de cosidora de la porqueria perpetrada per Sánchez-Camacho.
L’Alicia era una senyora simpàtica, petonera i xerraire com la Genoveva, però amb una diferència abismal, la senadora del PP ha estat una cosidora de repugnant maldat. La que va ser presidenta dels populars a Catalunya apareix als papers i els àudios de Villarejo com la xivata oficial del regne d’ Espanya. El 2012, va oferir noms a Villarejo movent amb força el fus de la filosa per punxar independentistes, no independentistes i rivals polítics com la Malèfica quan va voler desfer-se de l a Bella Dorment.
A Alicia Sánchez-Camacho la coneixien a la claveguera habitual com “la modista”
La modista calla, abraçada pel seu partit, que la manté a sou a Madrid, la capital (gairebé) silenciosa davant aquest assalt a la democràcia. L’Alicia no està imputada, però està desemmascarada i ha estat incapaç de demanar perdó a la innombrable gent danyada pel seu dit acusador.
A Sandro Rosell, ficat dos anys injustament a la presó (dos anys terribles), però també a la resta d’assenyalats: a Carles Sumarroca per ser “íntim de Jordi Pujol”, a Felip Puig “perquè és clau”, a Enrique Lacalle per ser “un doble agent”, a Duran i Lleida “per passar diners a l’estranger”, a Artur Mas “perquè té comptes a Luxemburg i Andorra”, a José Antich “per ser molt amic de Jaume Giró” i a Giró “per ser l’home de La Caixa”. I a tants d’altres.
Mentrestant, l’Alicia segueix amb un silenci eixordador típic de les modistes que van fer bé la feina... com la Genoveva, quan se suposava que el franquisme s’esllanguia.
Lee también
