Gary Lineker, exfutbolista i ben pagat conductor d’una emissió esportiva de la BBC, té idees pròpies sobre la nova política immigratòria del Govern (conservador) del Regne Unit. Les ha exposat al seu compte personal de Twitter, i per fer això la BBC l’ha acomiadat. No per opinar a Twitter (això ho feia regularment des fa temps), sinó pel biaix antigovernamental de la seva opinió, contrària a certs aspectes de la nova llei d’immigració. El seu acomiadament és un acte de censura clàssica, vertical, des de dalt (distingible de la cancel·lació, horitzontal, exercida des dels costats).
I qui és dalt ? El director de la BBC ( Tim Davie) i, encara més amunt, el primer ministre ( Rishi Sunak). Gary Lineker va tuitejar que el Govern de Sunak ha redactat una llei d’immigració amb una fraseologia semblant a la de l’ Alemanya dels anys trenta. Gary Lineker ha expressat això en una xarxa social, no al seu programa de la BBC. Llavors, jo em pregunto: la direcció d’un mitjà de comunicació pot acomiadar un dels seus presentadors més notoris en funció del que opini a les seves xarxes? Així ha obrat la BBC: poder pot, doncs. Però s’equivoca.
La direcció d’un mitjà pot acomiadar un dels seus presentadors segons el que opini al seu compte d’una xarxa social?
Tim Davie (abans de director general de la BBC va ser polític tory ) s’equivoca per dues raons. La primera: lesiona la llegendària reputació d’imparcialitat política que ha atresorat la BBC, televisió pública de la qual ara sospitarem que és una esbiaixada terminal del Govern (com a Catalunya i Espanya). I la segona: penar la paraula lliure d’un ciutadà amb el seu acomiadament laboral atempta contra la seva vida digna en una societat liberal i democràtica, que es defineix per creuar i confrontar idees, mai per fer-les callar.
Populars presentadors de per aquí també han opinat personalment a les seves xarxes. M’oposo que se’ls penalitzi laboralment ni per opinar ni pel contingut de les seves opinions. És diferent que les difonguin mentre treballen i menyspreïn així principis rectors del mitjà: si el mitjà és públic, tots (directius, col·laboradors, teleespectadors) hem de conèixer aquests principis per saber a què es juga i així entendre un eventual acomiadament amb arguments. Si el mitjà és privat, ja decidirem com a teleespectadors si preferim deixar de mirar-lo perquè ens disgusta o si seguim mirant-lo per la mateixa raó i així ens podem regalar una borratxera de santíssima ira. – @amelanovela