Va ser en un avió, amb rumb cap a Nova York, acabada d’estrenar com a articulista a La Vanguardia, quan em vaig creuar amb un veterà periodista que va recórrer al seu desdenyós sarcasme: “ Vaja, ara al nostre diari opinen les estilistes de Marie Claire. On anirem a parar!”. No li vaig respondre perquè sempre he tingut en gran estima les estilistes, encara que a l’instant vaig ser conscient del prejudici que enfosquia la resta del meu currículum, així com el meu encasellament en la frivolitat.
Vaig començar a firmar notícies des de que era un pesserell, a societat i cultura; alternava la taula de redacció amb la facultat. I malgrat les ressaques i els desamors, no vaig deixar d’escriure mai la nota de l’endemà, empesa per una barreja de vocació i mandat. Fins que vaig trobar en la moda una finestra oblidada, sense gairebé competència per sortir.
Ningú no volia escriure de moda. Era una cosa bonica però insignificant, encara que no ho van veure així Proust, Wilde, Mallarmé o Balzac, em deia jo. I a més, a finals dels vuitanta, la moda formava part de la festa que invocava l’esperit de Rimbaud pujat en unes plataformes.
Una escena de 'Al descubierto'
Llavors, a les redaccions encara hi havia poques caps; jo tenia entre els meus ídols Patrícia Gabancho i Margarita Rivière, que ja havia explorat la dimensió sociocultural de l’estètica. Des de París, les cròniques de Laurence Benaïm a Le Monde entraven i sortien de la passarel·la per connectar amb un magma artístic que ordenava el caos. Elles van ser miralls perquè la moda es convertís en la meva coartada, un salconduit per continuar firmant.
Al llarg d’aquests anys he perdut la pista de moltes col·legues valuoses en els mitjans. Algunes van ser apartades injustament, altres van renunciar. També n’hi va haver de paralitzades per la síndrome de la impostora. Ho veig reflectit a l’informe “Mujeres sin nombre”, realitzat per LLYC i coordinat per Luisa García, sobre la presència i el tractament de la dona en els mitjans de comunicació.
L’equip de Deep Digital Business de la consultora ha analitzat catorze milions de notícies publicades durant l’últim any amb menció explícita al gènere –d’ Espanya als EUA– El resultat? Les dones firmem un 50% menys que els homes.
A les notícies, elles també les ocupen en una proporció inferior, però l’estudi dona una dada paradoxal: en un de cada quinze missatges sobre dones s’esmenta explícitament “dona” o “femení”, més del doble del que apareix “home” o “masculí” en les informacions sobre ells. És a dir, se subratlla el gènere per excepcional, com a anomalia. Apareixen constantment, sí, tan presents en el debat social, però sense nom. Qui hi ha al darrere d’un subjecte genèric que es refereix a la meitat de la població?
La paritat als mitjans és un accelerador real de la igualtat per la seva capacitat d’influència
Hauríem d’anar concretant, perquè, malgrat l’embafador terme empoderament, la major part de les vides femenines continuen sent anònimes, i cal explicar-les. El feminisme ha de baixar a peu d’obra per convèncer els editors –i les mateixes dones– sobre la inconveniència d’aquest pobre percentatge global d’autores o articulistes –una per cada dos homes– que enfilen el relat del món.
La paritat en els mitjans és un accelerador real de la igualtat per la seva capacitat d’influència. Per això cal promocionar les que ja no necessiten coartada per despuntar en les seccions d’economia, política o tecnologia, lliures de biaix. No cal que siguin excepcionals, n’hi ha prou amb que responguin a la mitjana, tan normaletes o tan brillants com ells.
Lee también
