Comencen a sortir testimonis directes de la guerra a Ucraïna, en el primer aniversari de la invasió no justificada de Putin d’ocupar un país sobirà que durant segles va formar part de la Rússia eterna i més tard de la Unió Soviètica. Es poden adduir moltes causes del conflicte que fa un any que sega desenes de milers de vides al sud-est ucraïnès.
El que no és creïble és que va ser el president Zelenski el que va ordenar els atacs o que els exèrcits de l’OTAN disparessin contra les columnes de tancs russos que pretenien ocupar Kíiv en unes setmanes amb la intenció d’instal·lar-hi un règim que formés part de l’univers imperial rus amb seu central al Kremlin.
Sembla improbable que s’arribi aviat a un alto el foc o un armistici. La guerra es presenta llarga i amb moltes baixes de civils. Romandre en territori que es considera conquerit per un temps indefinit, avui ja no es considera una victòria sinó un fracàs evident com van experimentar els Estats Units i els seus aliats a l’Iraq i l’Afganistan en les primeres guerres d’aquest segle. Va passar el mateix al Vietnam fa dues generacions amb una derrota nord-americana i amb més de seixanta mil soldats morts.
Eric Hobsbawm recorda el contrast entre les dues guerres mundials del segle passat. En la primera només un 5% de les víctimes eren civils. En la segona el percentatge es va elevar fins al 66% i en l’actualitat la proporció de víctimes civils de qualsevol guerra se situa entre el 80 i el 90%. No coneixem xifres fiables del nombre de morts, però els cementiris sobre camps coberts de neu i amb creus de fusta clavades sobre tombes improvisades fan pensar que les estimacions de més de cent mil morts per cadascun dels bàndols són creïbles i per desgràcia poden ser certes.
Els discursos de Putin i de Biden de la setmana passada no parlen de pau sinó de guerra, de més armes, de compromís pel domini d’un país veí o per la defensa de la llibertat d’un poble que definitivament no quedarà agermanat amb Rússia, siguin quines siguin les condicions de la pau.
Estem en el punt en què ja no es nega que, una vegada posada en marxa una guerra, els contendents utilitzen inevitablement les armes i els recursos de què disposen en cada moment. La indústria de la guerra és cada vegada més vigorosa als Estats Units, a Rússia, a Europa i a la Xina. L’escenari global és bèl·lic encara que ens sembli que les batalles es lliurin a milers de quilòmetres de distància. El llenguatge de reglaments, directives i protocols diversos procedents de Brussel·les ha donat pas a discursos armamentístics per defensar la llibertat d’Ucraïna, però també per protegir les fronteres dels països que fins fa poc més de trenta anys formaven part de l’òrbita de Moscou amb la protecció militar del Pacte de Varsòvia.
La guerra s’agreujarà, però cal preparar una pau per tornar a construir sobre la runa i els cementiris
Estem veient com la violència només engendra violència en un moviment pendular que s’amplia amb el temps en comptes d’esmorteir-se. Als països democràtics, com és habitual, no hi ha unanimitat sobre què cal fer. Els partits de l’esquerra radical no només van en contra d’un govern d’esquerres, com és el cas d’Unides Podem criticant des del Govern la política del mateix Executiu presidit per Sánchez, sinó que no han tingut el valor de responsabilitzar Putin de l’inici de la tragèdia. Pau per territori, venen a dir donant la raó als invasors.
La paradoxa és que tots els governs europeus, Finlàndia i Suècia també, d’esquerra i de dreta, han enfortit la seva unitat fent front a l’amenaça que ve de Putin. No es tracta d’envair Rússia sinó de recuperar les fronteres garantides pel dret internacional. Si Putin es retira, s’acabarà la guerra, però si Zelenski es rendeix s’acabarà Ucraïna com a Estat lliure. Aquesta és la qüestió.
Cal evitar una pau cartaginesa com la que Roma va imposar a Cartago en la segona guerra púnica, dos segles abans de la nostra era. O com la que es va perpetrar contra Alemanya al final de la Gran Guerra. John Maynard Keynes, representant britànic en les negociacions va abandonar París i va descriure el tractat de Versalles com una pau cartaginesa que humiliava i destruïa la capacitat de reconstrucció d’ Alemanya. Va vaticinar la següent guerra mundial degut a les clàusules draconianes del tractat de pau.
Aquesta guerra s’agreujarà i causarà més milers de morts. Però cal preparar la pau que garanteixi la seguretat, la convivència i el progrés de tots. Tornar a començar i a construir sobre la runa i els cementiris de vencedors i vençuts.
Lee también
