L’estàtua de l’ego

No sabem si l’ancià professor Tamames acabarà desfullant positivament la margarida que li ofereix Vox, però el seu cas fa córrer tinta perquè havent destacat durant anys, especialment durant la dictadura, com a alt dirigent comunista, ha canviat fins al punt d’acceptar (o, si més no, considerar) la possibilitat de donar veu a un partit d’extrema dreta que, de manera explícita, fa seu el llegat històric del franquisme. Tamames ha passat d’un extrem a l’altre. Anys enrere, aquesta mena de canvis en una mateixa vida suscitaven estupor i estranyesa. Ara tothom els troba normalíssims: són un gran entreteniment mediàtic. Recordo el cas de Jorge Verstrynge, que, tot i ser molt jove, va anticipar l’evolució de Tamames, en sentit invers. Fill d’un belga seguidor del nazi Léon Degrelle, vinculat als Guerrilleros de Cristo Rey, admirador de Girón, el ministre més feixista de Franco, Verstrynge va arribar a secretari general d’Aliança Popular. Va abandonar Fraga i es va acostar al PSOE. Després va entrar al PCE. Finalment, a Podem. Va participar en un escarni davant el domicili de Sáenz de Santamaría.

Una possible interpretació dels casos Verstrynge i Tamames té a veure amb la fascinació per l’Estat i en la preeminència de la massa per damunt de l’individu, visions que feixisme i comunisme comparteixen. També els nacionalismes són proclius a fenomenals canvis de camisa. Al País Basc no pocs militants d’ETA, persones que havien posat bombes o que coneixien molt bé als que en posaven, van acabar en posicions espanyolistes. Però aquests casos estan mediatitzats per la violència etarra després del franquisme. Més curiós és el que ha passat a Catalunya. El procés ha fabricat canvis espectaculars. L’exconsellera socialista Marina Geli, abraçada a Jordi Pujol. El germà de Pasqual Maragall, encapçalant la candidatura d’ERC a Barcelona. Joaquim Nadal, exportaveu del socialisme català, acceptant una conselleria d’ERC. Alcalde socialista de Girona durant 23 anys, Nadal ara dona suport públic al candidat d’ERC.

En l’era del poliamor, ser lleial es considera una estupidesa

Tothom té dret a canviar, es diu. El canvi demostra flexibilitat i adaptabilitat, s’afirma. Sí, però hi ha un context cultural que prima el canvi sobre el compromís. Tot té, avui, l’obsolescència programada: la parella, la nevera, el telèfon, l’amistat. En l’era del poliamor, ser lleial es considera una estupidesa: es veu que fa “perdre oportunitats”. Ramón Tamames, Ernest Maragall o Quim Nadal han estat associats durant dècades a unes sigles. Tenen dret a canviar, per descomptat. Segur que tenen raons per fer-ho. Però, per respecte als qui els van votar i els van ajudar durant tants anys, ¿no podien haver canviat de manera menys vistosa, més discreta i elegant? Resulta que, avui dia, la discreció, com el pudor i la lleialtat, també és un valor caducat. Vivim en l’era de la fluïdesa. Com els gèneres, les ideologies també flueixen. Això sí: no hi ha pas perill que l’ego flueixi. És més sòlid que mai. Pura pedra. L’estàtua gegantina de l’ego.