Som fills del nostre temps
Per l’escaire
Quan impartia un seminari de la universitat (Blanquerna), vaig anar a preguntar-ho als alumnes:
– Sabeu qui va ser Ben Johnson? Sabeu qui va ser Carl Lewis?
Només sé que un dia, d’aquí uns anys, un professor preguntarà als seus alumnes: “Sabeu qui va ser LeBron James?”
Silenci a la sala.
– Ningú, ni idea, ningú? –en vaig repreguntar uns segons més tard.
Més silenci.
Llavors vaig tornar a l’atac:
– I sabeu qui era Usain Bolt?
Aquí, uns quants van alçar l’índex.
–Sí, home, esclar, Bolt sí! –van vociferar.
– Doncs bé: Carl Lewis i Ben Johnson van ser els Bolt de la meva època. Però deixeu-me afegir una cosa: algun dia, potser d’aquí quinze o vint anys, algun de vosaltres serà aquí, impartint un seminari, i demanarà als seus alumnes: “Sabeu qui va ser Rafael Nadal?”. I hi haurà silenci a la sala. I llavors sentireu el dolor que sento ara.
(...)
Quan jo era una criatura, el rei del bàsquet era Kareem Abdul Jabbar.
Lebron James, visiblement emocionat després de convertir-se en el màxim anotador de la història de la NBA.
Jabbar era un tipus prim i allargat com un parallamps, amb cabells afro i ulleres enganxades al capdavant amb una aparatosa corretja, i jugava als Lakers, o això ens explicaven, ja que escassejaven les imatges del seu joc (de fet, si l’havíem vist en acció havia estat com a actor, quin paper, el seu, copilot del gran Leslie Nielsen a Aterriza como puedas !).
Els diaris amb prou feines publicaven fotos de Jabbar.
Les televisions en caçaven alguna acció.
Eren poques, selectives, de vegades de baixa qualitat.
Tot i això, quan allò passava, els nens esmolàvem els ulls com unes taronges: així distingíem Jabbar perfilant-se amb l’espatlla per executar un ganxo ( sky-hook li deien), un llançament indefensable, ja que l’home mesurava 2,18 m i la pilota s’elevava a una distància sideral del braç de qualsevol expert en taps.
L’ sky-hook alimentava els nostres somnis.
Els nois practicàvem ganxos als patis, als playgrounds , igual que llançàvem impulsant els braços des de darrere del cap (com Larry Bird) o provàvem deixades (com el Dr. J). De vegades ens arribava alguna dada magnífica. Esbrinàvem que Jabbar havia batut el rècord d’anotació, o havia guanyat un nou anell. Sentíem que al seu voltant els Lakers havien ajuntat un gloriós esquadró de jugadors: Magic, Worthy, AC Green, Byron Scott, Rambis, Michael Cooper...
El temps es va aturar aleshores, i prefereixo no preguntar als meus alumnes si saben qui va ser Jabbar.
Només sé que algun dia, d’aquí uns quants anys, un professor preguntarà als seus alumnes:
– Sabeu qui va ser LeBron James?
I li respondrà el silenci a la sala.