No cal tenir gaire imaginació: la política espanyola passa per territoris tan originals que la crònica parlamentària ocupa el lloc dels contes infantils. La possibilitat que Ramón Tamames protagonitzi la moció de censura de Vox contra Pedro Sánchez podria formar part d’una distopia satírica escrita per Eduardo Mendoza.
El que va ser dirigent comunista durant la transició convertit avui en candidat dels ultres és una cosa que no vam veure venir, encara que el professor Tamames, gràcies al procés, havia donat mostres sobrades d’una evolució peculiar, que podríem resumir alterant una frase famosa de José Calvo Sotelo, del 1935: “Antes una España parda que una España rota”. En la frase original, l’adjectiu és roja. No és l’únic. Per exemple, Joaquín Leguina, en altres temps dirigent del PSOE i baró autonòmic, ha tingut un periple equivalent, farcit d’aparicions estel·lars en ràdios i televisions d’inspiració neofalangista i nacionalcatòlica.
Més enllà de l’eventual esperpent al Congrés dels Diputats –que pagaria per veure en directe– i més enllà del dret de Tamames a anar canviant de bàndol segons li plagui (va formar part també del CDS d’Adolfo Suárez, aquell partit que va intentar prolongar un carisma que va cremar-se en una gran tasca), cal inscriure la possible jugada mestra de Santiago Abascal dins d’una tendència que ve de lluny: l’apropiació reaccionària de la transició per part d’aquells que, precisament, més reticents van ser a l’hora de construir un sistema de llibertats homologable.
La moda va començar amb José M.ª Aznar i aquell sector del PP que va convertir la Constitució del 78 en un text sagrat, per impedir debats, prohibir polítiques concretes i bloquejar reformes sine die. Hi va haver un moment en què l’aznarisme, triomfant, es va atrevir amb tot. Fins i tot amb la figura d’un liberal de veritat, com Isaiah Berlin, savi que va ser objecte d’unes jornades organitzades per la FAES per donar-se, d’aquesta manera, una capa de moderació aparent i dissimular els tics neocon i ultraliberals.
Ara s’ha produït un altre pas de rosca. I hem anat a parar als verals de la paròdia involuntària. Un pròcer de la transició està disposat a deixar la seva estampa i el seu enteniment a un partit que representa –convenientment pasteuritzat– tot allò contra el que aquest home va combatre en la seva joventut. L’acudit és tan dolent que és bo, i delata un altre fenomen sense el qual tot això seria impossible: la falta d’una pedagogia pública i crítica sobre la transició democràtica, capaç d’esquivar les trampes d’una polarització caricaturesca que crea dos relats fal·laços en lluita.
Els deures pendents del PSOE acaben convertits en pista d’aterratge de luxe de la dreta més rància
Un relat idealitza els anys posteriors a la mort de Franco com una òpera perfecta conduïda per la concòrdia, eludint la violència i les exclusions que es van donar. Un altre relat impugna sense matisos tot el que va passar entre el 1975 i el 1982, com un temps d’enganys i desercions, sense valorar els avenços objectius que es van produir. Les dues narratives desfiguren la realitat complexa d’uns actors que tenien com a primer objectiu evitar una nova guerra civil.
Coincideix el xou de Tamames i Vox amb un nou ajornament de la reforma de la llei de Secrets Oficials, vestigi de la dictadura que continua marcant el present. A l’Executiu Sánchez se li ha entravessat aquest assumpte de manera inconcebible. La lliçó és evident: els deures pendents del PSOE acaben convertits en pista d’aterratge de luxe de la dreta més rància. L’interès general mal entès acostuma a menar a Jurassic Park.
Lee también
