L’altre dia, amb un amic que té un càrrec directiu en una entitat cultural, parlàvem de l’Estatut de l’Artista que prepara el Ministeri de Cultura i Esports i vaig exposar una idea que li he sentit diverses vegades a Sergio Vila-Sanjuán. “Què és un artista?” –li vaig dir–. La majoria de nosaltres no fem una sola cosa. Els dissenyadors fan classes, alguns són músics i dj. Els pintors fan d’il·lustradors i de professors. En el camp literari un dia ets l’autor, l’altre dia el traductor, l’altre escrius el comentari d’un llibre. M’he passat anys que a tot arreu em presentaven com “el crític Julià Guillamon”. Escric crítica setmanalment des de fa dècades. Però la idea del senyor crític no fa gens per a mi. Escric llibres de narrativa, investigo, faig guions de còmics i de documentals, munto exposicions i des de fa poc –després d’un munt de catàlegs i llibres il·lustrats– participo en un parell de projectes com a director d’art. És evident que cal un Estatut de l’Artista, perquè els epígrafs de l’IRPF no responen a la realitat cultural i econòmica, però ens hem de treure del cap la idea d’un creador especialitzat –escriptor o artista– en un estudi ple de fum, envoltat de les muses. Haver de treballar d’una activitat que no és estrictament pintar o escriure no és un fracàs o un demèrit: la vida d’ara exigeix aquesta versatilitat i capacitat adaptativa.
Tampoc veig clara la idea del boom de l’autoficció. En els darrers vint anys hi ha hagut una explosió de la subjectivitat i de la imatge personal. No és de cap manera un fenomen literari. Es dona en tots els aspectes de la vida i, com a conseqüència, també en la literatura. El crític Philippe Gasparini apunta que l’autoficció se situa entre l’autobiografia i la novel·la autobiogràfica, que exigeix homonímia (que autor i personatge duguin el mateix nom) i un pacte ambigu. Has de dubtar si allò que t’expliquen és biogràfic o inventat. Manuel Alberca destria entre autoficció biogràfica, autoficció fantàstica o no mimètica i autobioficció (l’escriptura del pacte ambigu que deia Gasparini).
El fenomen realment rellevant no és l’aparició d’un gènere nou, sinó la desaparició dels gèneres
Per mi, el fenomen realment rellevant no és l’aparició d’un gènere nou, sinó la desaparició dels gèneres tradicionals. Quan vaig escriure El dia revolt (2008), que és un estudi sobre l’exili literari del 1939, m’hi vaig posar a dins com a personatge. Tot i això, és un assaig. Que al mateix temps incorpora elements de llibre de viatges, està basat en entrevistes en estil indirecte, conté retrats i pàgines de reportatge periodístic. No correspon a cap d’aquests gèneres i els toca tots. Una cosa semblant es pot dir de Les cuques ( 2020), que és un llibre de narrativa, amb elements novel·lescos. Hi explico històries verídiques, al costat d’altres que són inventades o manipulades, amb fragments de prosa literària, picades d’ullet a l’entomologia i als articles de Josep M. de Sagarra. És un combinat que només s’assembla a ell mateix.
I així anem fent, escrivint. Autoficció? Escrivint.