Assistint al funeral per un amic vaig pensar que només hi ha tres maneres dignes de ser definitivament acomiadats. La primera és ser incinerat en una pira al costat de la mar. Com Pàtrocle, l’amic d’ Aquil·les. La segona és a la manera dels Windsor, malgrat que tanta gaita i trompeteria tingui molt de superproducció televisiva de la BBC. I la tercera és a la vaticana, tot i que jo prefereixo la litúrgia bizantina i les també sonores maneres de les esglésies ortodoxes. Sobre les sonoritats bizantines i ortodoxes dec molt a l’amic Manel Nin, monjo benedictí i actualment exarca dels catòlics de ritu bizantí, que resideix a Atenes.
En tot això i el funeral per Constantí de Grècia pensava l’altre matí en un tanatori de Barcelona. El funeral per l’antic rei grec va ser discret i estret. Em refereixo molt concretament a la petita ermita on va ser definitivament acomiadat. I les estretors són cosa de pobres, no de monarques o exmonarques. Tot i això, a les cares endolades d’alguns individus que van acomiadar Constantí em va semblar veure-hi el rostre d’aquella Europa vella de què s’ocupa el periodista i historiador anglès Richard en un llibre que s’acaba de publicar: Últimos días en la vieja Europa . Trieste, Viena o Praga apareixen en aquesta molt recomanable crònica, datada als anys 1979, 1985 i 1989. Hi va haver un temps en què ser anglès i corresponsal de The Times et donava accés
a gairebé tot i ocupant bones localitats. I va tenir la sort de poder viure aquell temps i de saber explicar-ho.
Ens van privar de conèixer una part d’Europa que potser hauria millorat la nostra educació
Les dues guerres mundials, el final de l’imperi i les invasions nazi i comunista ens van privar de conèixer una part d’Europa que potser hauria millorat la nostra educació. Vides, històries, boniques dones rosses vestides amb el tradicional dirndl i castells com el d’ Ernstbrunn, on al príncep Reuss li agradava mostrar als seus visitants un gran saló vandalitzat pels membres de l’ Exèrcit Roig. Els soviètics se’n van emportar una col·lecció de valuosos manuscrits i van estampar a les parets il·lustracions bèl·liques plenes de tancs. El gran saló podia haver estat restaurat, però els Reuss van decidir conservar aquella barbàrie: “Quan l’ Exèrcit Roig t’ha ocupat una vegada, no has de fer veure que no pot tornar a passar”. Paraules del príncep que avui estan molt d’actualitat a Ucraïna.
Bassett descriu el funeral de Nicolau, l’últim rei montenegrí, mort a l’exili, que va poder ser enterrat finalment al seu país. I, sens dubte fascinat, explica que el cotxe de morts, cobert amb un crespó negre, avançava lentament mentre se sentia la Marxa fúnebre de Chopin. La interpretava una banda naval vestida de blanc. Una unitat de guàrdies montenegrins, tots alts, portava els sabres desembeinats. Dotze homes grans, amb vestits foscos i camises blanques, portaven braçalets amb la bandera tricolor italiana i l’escut de la casa de Savoia a la corbata.
La pena és que els morts no s’assabenten mai d’aquestes cerimònies.