Hem iniciat l’any novament amb imatges de ciutadans enfurismats envaint les seus de la sobirania popular. Si el dia de Reis del 2021 va commoure el món amb l’assalt al Congrés dels Estats Units, el 2023 ha començat amb un fallit cop d’ Estat a Brasília. En contra del que l’optimisme progressista havia augurat per al segle XXI, sembla que les democràcies occidentals –i els seus principis fonamentals– estan lluny de refermar-se com a referent i garantia de llibertats i progrés. És irrefutable que Rússia ha tornat a fallar en la convergència amb Europa, tant com que la Xina, l’ Índia i els Emirats Àrabs seguiran el seu propi camí cap al propòsit d’una vida millor. Per ser feliços, aquests estats no creuen necessari haver llegit Locke, Adam Smith ni Montesquieu. A més, com ha deixat clar el Mundial de futbol, els europeus mantenim vigent la màxima castissa de “poderoso caballero es don dinero”, per la qual cosa, amb petrodòlars a la butxaca –i per assassí que siguis– no hi ha règim que no pugui aspirar a ingressar al club dels bons, si així ho desitja.
Per si fos poc, sembla que a tot arreu les classes mitjanes es disposen a abraçar sense complexos més els que prometen seguretat que els que continuen confiant en la llibertat com a motor de progrés. L’èxit de l’intrusisme estatal durant la pandèmia ha esquerdat les comportes del respecte a les llibertats individuals i al foment de la nostra responsabilitat moral. L’arrogància de les esquerres davant el xoc cultural amb els que reclamen revisar temes sensibles com l’avortament o el paper de la religió deixa els partits liberals en la més absoluta de les intempèries, a la mercè del picoteig carronyer de l’extrema dreta i del populisme d’esquerres, que tan sols necessiten burxar en les limitacions i contradiccions –que n’hi ha– de les velles democràcies per treure’n profit.
Ningú ja no sembla autoritzat a dubtar sobre la bondat d’equiparar els drets d’un ésser humà amb els d’un gos, a qüestionar quins principis s’han de fomentar socialment o a criticar que es legisli frívolament sobre la possibilitat que un adolescent canviï d’identitat sexual si així li plau, sobre l’integrisme feminista o sobre la desprotecció de la propietat privada. Si ho fas, ets un fatxa!
Això sí, histèrics i hipersensibles com ens hem tornat, quan uns joves es diverteixen ballant en una discoteca sense més malícia que la que és pròpia del cadell que juga a ser adult i insolent, sortim escandalitzats i en bloc amb els tòpics de sempre: que si els nostres joves no tenen valors, que si cosifiquem la dona, que si el sexe i les drogues corquen la nostra societat... No deixa de ser xocant que els que s’escandalitzen per això siguin els mateixos que van protagonitzar la movida madrilenya als vuitanta o els pijos progres que un dia van somiar fer de Catalunya la Dinamarca del sud.
L’èxit de l’intrusisme estatal ha esquerdat les comportes del respecte a les llibertats individuals
Fa pocs dies, vaig tenir la fortuna de poder conversar la mateixa tarda amb dues persones que admiro, claus en la història d’èxit que ha protagonitzat el nostre país aquests últims cinquanta anys –i molt distants ideològicament, per cert–. Em refereixo a Manuela Carmena i Miquel Roca. De la conversa, em va inquietar la seva anàlisi severa sobre els temps que ens ha tocat viure: polítics que han oblidat la vocació de servei, que han fet de la representació política un vil ofici sectari, i que han convertit el Parlament i les institucions en general en un veritable insult al ciutadà, que contempla la lluita partidista estupefacte, conscient que els esquemes maniqueus i les anàlisis simplistes són una llavor de la qual només poden brollar enfrontaments. Del panorama dantesc que tots dos descrivien, em quedo amb el consell que l’exjutgessa i exalcaldessa de Madrid va etzibar a la trentena de joves que aquell vespre la van escoltar bocabadats: la clau del futur estarà en el vostre inconformisme, en convèncer-vos de tot el que heu heretat, però també que el futur us pertany.
La democràcia liberal i l’economia de mercat és obvi que manifesten senyals d’esgotament. Però en cap llibre sagrat no hi ha escrit que la revolta sigui millor que la reforma, o que els demòcrates hàgim de cedir el pas als autoritaris, siguin d’esquerres o d’extrema dreta. I als que escoltaven els van brillar els ulls!
Lee también
