A lcarràs , de Carla Simón, i Un año, una noche , d’ Isaki Lacuesta, encapçalen, amb catorze nominacions cada una, la llista de pel·lícules favorites a la gala de la quinzena edició dels premis Gaudí 2023, que aquesta nit se celebrarà al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Pacification , d’Albert Serra, amb onze nominacions, i Suro, de Mikel Gurrea, amb deu, són les següents de la llista.
Actors, directors, guionistes, productors, tècnics i la resta de professionals que fan possible la indústria del cinema català viuran avui una nit marcada pel component festiu i per tantes esperances d’aconseguir un lloc destacat en el palmarès dels Gaudí.
Cal consolidar els suports a un sector que ha demostrat el talent que té
Però, més enllà dels focus, del vestuari de gala, del glamur i de les estatuetes, hi ha la realitat d’un sector de la indústria cultural que sobreviu amb no poques dificultats. Perquè a la temporalitat i la discontinuïtat pròpia de les professions cinematogràfiques cal afegir-hi altres problemes estructurals i, també, els conjunturals, que poden acabar sent determinants.
El cinema va ser, òbviament, una de les grans víctimes del confinament a què la pandèmia va obligar. Les xifres estadístiques recollides en aquesta etapa són ben eloqüents. La caiguda del nombre d’espectadors i del total de recaptació entre els anys 2019 i 2020 va ser a Espanya molt forta: de 19,3 milions d’espectadors a 4,9; de 121,3 milions d’euros a 32,1. Tot i això, en el mateix període, les xifres de les produccions catalanes van ser unes altres, amb un creixement lleuger pel que fa a nombre d’espectadors (de 0,4 a 0,5 milions) i un augment més considerable quant a recaptació (de 2,3 a 3,2 milions). Probablement, aquesta diferència es deu al que fonts del sector defineixen com una etapa particular de “certa estabilitat de creixement” i a una sèrie de produccions que han aconseguit l’èxit, local i, de vegades, també l’internacional.
Hi va haver, en el passat recent, altres anys bons, com per exemple el 2010, quan es va estrenar Pa negre , d’Agustí Villaronga, que va obtenir també un èxit molt superior al que es considera normal en l’àmbit català. Anys que van despertar moltes expectatives després defraudades, atès que no van tenir continuïtat. Per això el sector del cinema català, mentre celebra la bona collita de l’any 2022, reclama un seguit de suports sense els quals es fa molt difícil continuar endavant amb qualitat i, per tant, amb bones expectatives de futur. I això passa per la implicació de les administracions i de les cadenes de televisió. El seu esforç és més que convenient per garantir la bona marxa de la indústria audiovisual catalana, que ha demostrat el talent que té i la seva aportació cabdal tant en el terreny cultural com en l’econòmic.