D’Oteroa Giró

Julia Otero va començar el seu primer Días de tele (TVE) amb un avís: “ Esto no va de nostalgia”. Dues hores i quart més tard, es confirmava la sensació d’haver viscut una revisió indulgent del passat televisiu, que és un filó que Televisió Espanyola ha explotat en tota mena de formats, de vegades amb un sentit impúdic de l’aprofitament integral de la memòria. El d’Otero és un to de proximitat intel·ligent, que aporta un gran coneixement del mitjà i una diversitat de recursos poc habituals en periodistes més festius i agressius. Imatges d’arxiu endreçades –que hem vist tant als programes nostàlgics de Santiago Segura com a la història fragmentada d’Ana Pastor a La Sexta– però un repertori de temes (Uri Geller!) i de convidats que semblaven una paròdia sobre la complaença retrospectiva. La novetat: la voluntat d’introduir una lectura actualitzada del passat, amb, per exemple, referències als diabòlics programes de suplantació de personalitat (com les que explica l’extraordinària sèrie The Capture ) i un clima de conversa que fuig de la truculència, l’estridència, el dinamisme histèric i el mal gust. Com a guarnició, també van convidar El Pequeño Nicolás, maquillat com si hagués de participar en una pel·lícula de Tim Burton. Seguint la inèrcia vintage , Nicolás (Fran) va tornar a exhibir un talent notable a l’hora de no dir gairebé res seguint els consells del seu advocat i, alhora, mantenir-se com un dels prodigis de la picaresca celtibèrica postmoderna.

Pels convidats de ‘Late xou’, el repte és posar-se a rebuf de l’energia del presentador Marc Giró

GIRÓ. El plató de Late xou (TVE) repeteix tots els clixés d’un gènere que, igual que els centres comercials de totes les grans ciutats, proposa un paisatge televisiu despersonalitzat i indistint. La diferència rau en l’amfitrió, que en aquest cas és Marc Giró. Seguint l’estratègia (si és que es pot parlar d’estratègia en una ment tan hiperactiva i efervescent) del seu programa de ràdio ( Vostè primer , RAC1), Giró va deixar clares les seves preferències: un híbrid d’energia petarda al servei de les causes de gènere més combatives i una curiositat centrada en les formes més diverses i actuals de cultura. Pels convidats, el repte és posar-se a rebuf de l’energia del presentador, no caure de la moto i desitjar que algú amb poder d’influir entengui que es pot parlar de cultura sense ser emfàticament transcendent ni refugiar-se en el recurs narcòtic de la tabarra.