Ni punt ni final

A recompte d’inventari, Catalunya es regeix per una llei –l’últim Estatut–que no ha votat. El Regne d’Espanya ha perpetrat fets que posarien els pèls de punta i quan sostenim que s’ha fet de tot estem parlant de tot. Sobre l’autodeterminació, encara que sigui un afer complex i amb moltes arestes, s’hauria de poder parlar-ne. I esclar que –soroll de togues– no correspon a les instàncies judicials donar ni oferir solucions polítiques a un problema d’arrels històriques. Al capdavall, hi ha un conflicte polític que necessita una solució política democràtica. Paradoxes històriques, no hi ha res que divideixi més que la unitat d’Espanya. Mentrestant, Montjuïc acollirà avui una cimera franco-espanyola, amb protesta inclosa, en què la manifesta voluntat de l’Executiu espanyol és certificar “la fi del procés”. Atès que l’autoengany sovint és la pitjor mentida voldríem compartir només tres reflexions.

Que som al 2023 i no al 2017 és obvi. Tan obvi com que tots plegats hem viscut cinc anys convulsos en què els principals organismes internacionals de defensa dels drets humans han copsat la degradació democràtica, la retorsió del dret penal i el retrocés autoritari que castiga amb força arreu. N’hem vist de tots colors i gairebé totes les ombres, però el primer que voldríem recordar és una continuïtat demoscòpica inalterable. Cada cop que, sense coaccions ni prohibicions, es pregunta a la societat catalana s’acredita, en moments àlgids i també en els de letargia, un ampli suport social a dues demandes bàsiques, l’amnistia i l’autodeterminació. És a dir, la idea transversal de la necessitat de la fi de la repressió i la coincidència compartida del referèndum com a marc democràtic resolutiu. Aquesta convicció inalterada se situa, els darrers anys, en una forquilla que oscil·la entre un 67% i un 82%. Alguna cosa més que un consens bàsic de país. Negar, denegar i renegar de la opció majoritària de la societat catalana té poc o res a veure amb la cultura del diàleg i la resolució.

Paradoxes històriques, no hi ha res que divideixi més que la unitat d’Espanya

Segona, si les conseqüències del conflicte –pervivència de l’exili, més de 500 persones pendents de judici, cap condemna per la violència policial, espionatges, 4.000 represaliats– no s’han resolt, i les causes ni tan sols s’han abordat malgrat les promeses, és del tot agosarat donar per liquidat cap conflicte. “Nos hemos cepillado el Estatut”, va dir ufanós Alfonso Guerra en el seu moment –i d’aquell final, aquell principi–. “Quan creus que ja s’acaba torna a començar”, advertia Raimon. Tercera. A l’abril, persones de distintes sensibilitats vam impulsar l’Acord Social per l’Amnistia i l’Autodeterminació. Desenes de reunions i trobades discrets que ens duran el proper 14 d’abril a presentar les nostres conclusions, treballant amb la fita d’aconseguir el suport de 500 entitats –de la Cecot a la Unió de Pagesos, de totes les universitats públiques catalanes al Sindicat de Llogateres, de FEMCat a la Confavc– i 800 ajuntaments. Serà força difícil sostenir –ahir, avui, demà– que el bròquil s’ha acabat.

Al capdavall, el primer paràgraf del present article té truc. Deliberadament. Tot el que s’hi diu no ho diem pas nosaltres, són opinions alienes. Que Catalunya es regeix “por una ley que no ha votado” ho va dir Pedro Sánchez –i tenia raó, en relació amb l’Estatut– al discurs d’investidura. “Hemos hecho cosas que pondrían los pelos de punta” ho va dir en seu judicial el comissari Eugenio Pino, DAO de la policia espanyola que, mesos més tard, va esclarir –“todo es todo”– que el repertori era total. Que cal parlar d’autodeterminació ho acaba de dir Maria Luisa Segoviano, flamant membre del Tribunal Constitucional. Que “no nos incumbe ofrecer soluciones políticas a un problema de raíces históricas” ho reblava, amb puny i lletra de Marchena, la sentència del Suprem que condemnava l’independentisme a 100 anys per posar urnes. I que hi ha un conflicte polític irresolt és el que encara acredita el document signat entre la Generalitat i l’Estat el desembre del 2018 després de la cimera de Pedralbes. Massa sobredosi de realitat per voler anunciar avui, escàs favor i fervor democràtic, la ficció de la fi del procés. Ni punt ni final, doncs. Punt i seguit. Punt i seguim.