Els convergents sense nord de l’ upper Diagonal, els juntaires impacients de Puigdemont i els anti Colau sense bandera ballen junts a la Setmana dels Barbuts, encara que no sentin la mateixa música. Els detalls no importen quan arriba l’hora de l’aventura. Sembla que hi ha efecte Trias, segons el sondeig d’Ipsos per a La Vanguardia . Que Sandro Rosell hagi anunciat que aparca el salt a l’arena política reforça el cartell de qui va ser el primer i únic alcalde de CiU. L’escenificació mediàtica del pacte personal entre Rosell i Trias perquè el segon no perdi cap vot (amb grans lloances a la generositat de l’expresident del Barça) sembla el Conte de post Nadal perfecte per alegrar l’esperit de les elits que (després d’haver confiat en el paracaigudista Valls) tenen pressa per dir adeu a l’alcaldessa.
De fet, i si ens posem en actitud de novel·la psicològica, Xavier Trias es presenta –sobretot– per treure’s l’espina clavada de la derrota per la mínima contra Ada Colau el 2015, després d’una campanya infame amb greus acusacions falses contra la seva persona; hi ha la convicció que l’equip convergent llavors va llançar la tovallola massa aviat, que no va buscar amb prou habilitat i afany l’acord amb altres formacions per prolongar el projecte de Trias quatre anys més. El mateix Trias sap que es va resignar ràpidament a convertir-se en exalcalde, potser perquè el pujolisme no s’havia cregut mai que podia governar la capital de Catalunya. Un important dirigent dels comuns qualifica l’ascens de Colau a l’alcaldia d’“accident”, atès que aquella esquerra que anava contra “la casta” no va pensar que ho tindria tan fàcil. En canvi, el 2019 Ernest Maragall va comprovar que la casta i els seus impugnadors tenien coincidències inesperades.
La sociovergència tindria un complicat encaix en el discurs èpic de Puigdemont
Als despatxos i restaurants on s’especula sobre l’efecte Trias també s’hi comenta el que anomenarem la paradoxa del vell rocker convergent. La resumeixo: si la cosa de Trias surt bé (i això significa aconseguir l’alcaldia), des de Junts llançaran la idea de la reconquesta electoral de cara a les autonòmiques (passant del fet que la marca del candidat serà a Barcelona més forta que la del partit); si, al contrari, Trias no es converteix en alcalde, Turull, Borràs i Waterloo podran dir que va ser un experiment molt particular que no altera les grans expectatives juntaires per a la Generalitat, perquè –atenció– el veterà va errar quan va relegar el missatge independentista en campanya. Per això la batalla de Barcelona té un no sé què agònic.
Xavier Trias.
Però no n’hi ha prou amb guanyar. En cas d’una aliança de Trias amb el socialista Collboni per cogovernar, hi hauria psicodrama. Veuríem el retorn de la sociovergència, una cosa que tindria un complicat encaix narratiu en el discurs èpic de Puigdemont. L’actual acord entre el PSC i Junts a la Diputació de Barcelona s’ha paït perquè la seva rellevància simbòlica és més petita. Ironies: el que alguns imaginen com la reconquesta liderada per Trias podria ser, en realitat, l’obliqua resurrecció de Convergència.